La campanya del 20-D s’ha disparat aquest cap de setmana. L’excitació pels resultats, per uns resultats contradictoris que tothom espera i promet, ha crescut molt i ara sembla com si ens ho jugàssem tot a una partida. La meua recepta: calma i decisió.
Calma perquè, passe què passe, el país no canvia. Ahir vaig llegir en algun diari que si guanyava Ciutadans al Principat, per exemple, el procés s’acabava. I ara! Els grans moviments polítics no s’acaben sobtadament mai ni enlloc. Per tant, calma. Passe què passe no serà la fi de res. Hi haurà matisos apassionants i que haurem d’estudiar amb deteniment, lliçons que caldrà aprendre, però al final ens trobarem amb el mateix mapa que ja fa unes quantes eleccions que s’ha consolidat: un bloc independentista potent, un bloc unionista més petit i un bloc del mig que sembla que ara veu una oportunitat de traure el cap. La dada caldrà analitzar-la bé, però avui, quan falta una setmana, és bastant evident que hi ha un vot independentista poc mobilitzat, que el vot unionista s’entusiasma per Ciutadans i això donarà una bona posició a aquest partit, i que el vot del mig, el dels Comuns, fa un bon esforç per arrapar i restar vots al bloc independentista, no a l’altre. Diumenge farem sumes i ho explicarem, però, siga com siga, allò que passe no serà pas tan transcendental per al procés d’independència com tots diran amb grans titulars. No us atabaleu.
I decisió. Perquè, havent dit tot això, també he de dir que no acabe d’entendre aquestes ganes de castigar l’independentisme polític que veig en molta gent independentista. Em sembla un notable contrasentit. Que n’hi ha molts que estan enfadats i trists per això que passa amb el ‘no-govern’, és evident. Que molesta molt veure com es perd el temps, no seré jo qui ho discutesca. Que hi ha la temptació d’enviar a fer punyetes els partits independentistes, ho puc entendre, malgrat que precisament en aquestes eleccions la CUP no es presenta i els dos que sí que es presenten són els que fan tot l’esforç per tenir un govern.
Ara, què hi guanyem quedant-nos a casa? O regalant el vot als altres? Res. I què hi podem guanyar anant a votar? Tres coses. La primera mantenir la seqüència victoriosa de l’independentisme, una cosa molt important quan ens miren des de l’estranger. L’independentisme, ERC, va guanyar les europees del maig del 2014 i les municipals, CiU. L’independentisme va guanyar el referèndum del 9-N. L’independentisme va guanyar les eleccions catalanes del setembre de 2015, Junts pel Sí, i ara té l’oportunitat històrica de guanyar per primera vegada les eleccions estatals a Catalunya, que a més haurien de ser les últimes. És evident que si ERC i CDC haguessen anat juntes no hi hauria cap problema per a guanyar-les, però ERC o Democràcia i Llibertat les poden guanyar igualment separats i, si fos així, la solidesa del vot independentista seria molt més que remarcable i taparia qualsevol boca que encara intentàs presentar el moviment com una anècdota fugissera.
La segona cosa que hi podem guanyar és ajudar a fer més ingovernable Espanya. Aquesta vegada les enquestes tenen més dificultats que mai. Encertar-la quan dos partits presumptament grans no tenen record de vot és gairebé impossible. Pot passar que diumenge ens emportem una sorpresa més que grossa amb els resultats. Però si acceptem les enquestes que hi ha i resulta que l’encerten, és molt evident que Espanya podria quedar-se sense govern durant una bona temporada, per la inviabilitat de fer pactes que arriben a la majoria absoluta. I bona part d’aquesta possibilitat es juga al Principat. Si hi ha onada independentista Espanya serà ingovernable i si ens quedem a casa ajudarem Espanya. És tan elemental com això.
I la tercera cosa que hi podem guanyar anant a votar en aquestes eleccions espanyoles és un govern. Sap greu, però tot fa pensar que és així. Segons el resultat és molt possible que la CUP preferesca esgotar el termini i que es convoquen unes noves eleccions. I segons quin resultat és evident que faria més pressió a la CUP per pactar d’una vegada el nou executiu.
En resum: no anant a votar independentista diumenge no hi guanyem res, tret de satisfer la petita ànsia de revenja contra els polítics. En canvi, anant a votar l’independentisme hi guanyem molt. Fins i tot els partidaris de tornar enrere i proposar novament l’alternativa del referèndum s’ho haurien de pensar bé. Perquè no ens enganyem: una victòria de Podem a Catalunya la llegiran, malgrat tot això que he explicat, com una derrota de l’independentisme. La proclamaran com el final del procés. I qui caram fa concessions a un derrotat? L’única opció de votar en referèndum la independència de Catalunya és que Europa ho impose a Espanya. I això només passarà un minut abans de la independència –ep!, si és que passa.
(Per cert, que jo diria que Ada Colau, amb la frase tan desafortunada d’ahir, aquella en què parlava de Madrid com la ‘nostra’ capital, ha fet sonar el despertador de molts independentistes…)