dissabte, 27 d’abril del 2019

Benach crida a "combatre la repressió" amb solidaritat i pagar la fiança dels processats per l'1-O

Benach crida a "combatre la repressió" amb solidaritat i pagar la fiança dels processats per l'1-O

El vicepresident de l'Associació de la Caixa de Solidaritat afirma que buscaran noves fórmules per recaptar els gairebé sis milions d'euros necessaris

elMón

L'expresident del Parlament Ernest Benach al Tribunal Suprem
L'expresident del Parlament Ernest Benach al Tribunal Suprem | Tribunal Suprem
El vicepresident de l'Associació de la Caixa de Solidaritat i expresident de Parlament, Ernest Benach, ha fet una crida aquest dissabte per recaptar fons per "combatre" la "repressió" de l'Estat després que el jutjat d'instrucció número 13 hagi imposat una fiança de 5,8 milions d'euros a 17 dels 30 processats per malversació de fons públics pel procés de l'1-0. "És un despropòsit tot plegat, algunes de les persones són funcionaris i es veuen afectades des del punt de vista professional, és gravíssim", ha lamentat Benach des de Reus (Baix Camp). Segons el republicà, la campanya electoral no ha facilitat la recaptació d'aportacions i encara els falten recursos per fer front aquesta situació de "crisi". En aquest sentit, ha subratllat que cercaran noves iniciatives per omplir la caixa i ha plantejat que una de les mesures podrien ser les donacions mensuals.

LA DADA D'EN JOE BREW-Què en pensen els catalans, dels seus polítics?

Què pensen els catalans dels seus polítics? Per qui se senten representats? Com valoren ‘els seus’? Com valoren els polítics ‘adversaris’? Fins a quin punt influeix el partit o la ideologia política en l’aprovació dels polítics?

Mètodes

Per a aquesta anàlisi, fem servir les dades del Baròmetre d’Opinió Política (BOP) del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). És, sense dubte, la millor font de dades polítiques en l’àmbit català, no tan sols perquè es fa presencialment (la majoria de les enquestes contractades pels diaris es fan per telèfon, cosa que implica un biaix important en la mostra), sinó també perquè es publiquen totes les dades ‘en brut’ (o sigui, les microdades). Aquesta transparència fa que els resultats siguin més fiables i també analitzables. Les dades i els detalls tècnics de la recollida són aquí.
Analitzem els resultats de l’enquesta del BOP, primera ronda del 2019. Consisteix en una mostra sistemàtica de 1.500 ciutadans, amb les dades recollides al març (publicades a l’abril).

Resultats

Reconeixement
Comencem pel reconeixement. El gràfic següent mostra quin percentatge de ciutadans sap qui és cada polític.

Carles Puigdemont i Oriol Junqueras són els més coneguts –pràcticament tots els enquestats saben qui són. Nou de cada deu també saben qui són Quim Torra i Inés Arrimadas.
Reconeixement per partit
Podem examinar també el coneixement de polítics agrupant els enquestats per partits.
Ciutadans
El gràfic següent mostra el coneixement que tenen, dels polítics catalans, els votants de Ciutadans. Coneixen més Puigdemont (100%), Junqueras (98,9%) i Torra (94,5%) que no pas la cap de llista del seu partit, Inés Arrimadas (93,4%). Menys de dos de cada tres votants de Ciutadans saben qui és Manuel Valls (el seu candidat no oficial a la batllia de Barcelona).

Catalunya en Comú-Podem
El gràfic següent mostra el coneixement que tenen, dels polítics catalans, els votants de Podem. Com en el cas de Ciutadans, la gran majoria coneix els principals dirigents independentistes. Però menys de la meitat dels votants de Podem sap qui són els polítics del seu partit (Jéssica Albiach i l’aliat Joan Mena).

La CUP
El gràfic següent mostra el coneixement que tenen, dels polítics catalans, els votants de la CUP. Com els altres partits, saben qui són els principals dirigents sobiranistes, i també Inés Arrimadas. Però, a diferència de Podem, la majoria de votants de la CUP sí que sap qui és el seu principal representant al parlament (Carles Riera).

ERC
El gràfic següent mostra el coneixement que tenen, dels polítics catalans, els votants d’Esquerra Republicana. Tots saben qui és el seu dirigent (Junqueras) i qui és Puigdemont, i la gran majoria (93,1%) també coneix Marta Rovira.

Junts per Catalunya
El gràfic següent mostra el coneixement que tenen, dels polítics catalans, els votants de Junts per Catalunya. Tots saben qui és Puigdemont, i pràcticament tots saben qui és Quim Torra. Però només una minoria sap qui són els representants del PP (Alejandro Fernández) i de Podem/EUiA.

PPC
El gràfic següent mostra el coneixement que tenen, dels polítics catalans, els votants del Partit Popular. N’hi ha pocs (només 18 dels 1.500 enquestats) i, per tant, la mostra és poc ‘generalitzable’. Però en aquesta petita mostra de divuit votants del PP, només un (5,6%) sap qui és Alejandro Fernández (el principal representant del seu partit al parlament). Tots, però, saben qui és Puigdemont.

PSC
El gràfic següent mostra el coneixement que tenen, dels polítics catalans, els votants socialistes. Segueixen, més o menys, el mateix patró que els altres partits (alt reconeixement de Puigdemont i Junqueras, baix de Fernández, Mena, Albiach, etc.). La cosa que sorprèn és el coneixement relativament baix del seu primer secretari, Miquel Iceta (84,9%) i de Meritxell Batet, ministra del govern de Pedro Sánchez (55,8%).

Valoració
Més interessant que el coneixement que tenen els enquestats d’un polític (si saben qui és) és la valoració que en fan. Som-hi.
El gràfic següent mostra la valoració mitjana dels polítics per tots els enquestats. En general, els polítics d’esquerres són ben valorats, i els de dretes, mal valorats. Els polítics més ben valorats són a la presó i a l’exili (Oriol Junqueras i Marta Rovira, respectivament).

Valoració per ideologia política de l’enquestat
La valoració mitjana amaga un factor important: la ideologia de l’enquestat. Com veiem en el gràfic següent, la valoració de cada polític varia força segons la ideologia política de l’enquestat.

Els votants de dretes valoren molt més positivament Fernández, Arrimadas i Valls que no pas els votants d’esquerres. Els votants d’esquerres valoren molt millor Albiach, Batet, Junqueras, Mena, Puigdemont, Riera, Rovira i Torra. Iceta rep una valoració similar dels votants d’esquerres i de dretes.
La bretxa entre les valoracions dels votants d’esquerres i de dretes és més gran per a Inés Arrimadas. Els votants de dretes li posen una valoració molt alta (5,7), mentre que els d’esquerres li posen una valoració molt baixa (1,3). És una bretxa curiosa, si tenim en compte que el seu partit aspira a ser ‘centrista’.
També és curiós que els dos polítics del partit catalanista ‘de dretes’ (el PDECat: Quim Torra i Carles Puigdemont) són més ben valorats pels votants d’esquerres que no pas els de dretes.
Valoració de polítics per l’independentisme de l’enquestat
Observem ara la valoració que es fa dels polítics substituint la ideologia esquerra-dreta per l’independentisme.

El patró és el mateix. Però hi ha dues coses que sorprenen. Primera, Oriol Junqueras rep una valoració força alta, fins i tot, dels unionistes (4,2), el doble de la puntuació que aquest bloc posa a Quim Torra i Carles Puigdemont. Segona, els independentistes valoren de manera força positiva Jéssica Albiach i Joan Mena (encara que no siguin independentistes).
Valoració de polítics per partit polític de l’enquestat
Ara mirem la valoració dels polítics segons el partit dels enquestats.

En el gràfic anterior, cal destacar tres coses. Primera, Manuel Valls (socialista a França, aliat amb Ciutadans a Catalunya) és valorat millor pels votants del PP que qualsevol altre partit. Segona, Inés Arrimadas rep una valoració altíssima dels votants del PP (més alta, per exemple, que la valoració mitjana que els socialistes fan a Meritxell Batet). Tercera, els únics que reben valoracions molt altes (7+) de membres d’altres partits són Junqueras, Puigdemont i Rovira (el primer és a la presó i els altres dos a l’exili).
Valoració de polítics per llengua de l’enquestat
La llengua considerada ‘pròpia’ també influeix en la valoració dels polítics.

En general, els polítics que parlen més en català reben valoracions altes dels catalanoparlants; i els qui parlen més en castellà reben valoracions altes dels castellanoparlants. L’excepció és Miquel Iceta, que parla més sovint en català però rep una valoració baixa per part dels parlants del català.

Conclusió i reflexió personal

En general, els catalans valoren de manera força negativa els seus polítics. Dels dotze principals polítics, només quatre són ‘aprovats’ pels votants; els altres vuit ‘suspenen’.
En la política catalana, s’acusa freqüentment l’adversari polític de ‘representar només la meitat de Catalunya’. Irònicament, aquesta acusació ve més sovint dels polítics que reben valoracions més baixes de ‘l’altra meitat’. Les dades demostren que els polítics de dretes (Arrimadas, Fernández i Valls) són els qui reben les pitjors valoracions dels votants de ‘l’altra banda’ (d’esquerres). I els polítics unionistes reben pitjors valoracions dels independentistes que no pas les que reben els polítics independentistes dels votants unionistes. És a dir, cap polític és ‘transversal’ en els eixos llengua, ideologia i independentisme, però els ‘menys’ transversals són els qui, de manera més freqüent, acusen els altres de no ser-ho.

Detalls

El codi per a la reproducció d’aquesta anàlisi és disponible públicament.

diumenge, 21 d’abril del 2019

Jordi Serra: “El socialisme ha de tenir paper en una Catalunya independent”

Jordi Serra exalcalde Sitges - Sergi Alcazar
Jordi Serra i Villalbí (Sitges, 1944) és soci fundador del socialisme català. Militant de Convergència Socialista des de l’inici de la dècada dels setanta, va viure el naixement del PSC-Congrés primer i del PSC més tard. Serra va ser el primer alcalde de la democràcia de Sitges del 1979 al 1983, i en dues legislatures més del 1987 fins al 1995. Durant tots aquests anys, igual que molts altres companys dins al partit, va abanderar la lluita pel dret a l'autodeterminació de Catalunya.
Serra apareix en una de les fotografies històriques del PSC que han transcendit fins avui, que relaciona l'autodeterminació i el socalisme. Hi aguanta, amb la seva filla al costat, una pancarta a favor del dret a decidir, abans de les eleccions generals del 1977, les primeres després de la dictadura franquista. Desencantat amb la deriva del PSC a l’inici del procés independentista, va optar el 2010 per abandonar el partit i va fundar Moviment d’Esquerres (MES). Avui coordina l’Assemblea Nacional Catalana a la seva ciutat, i segueix convençut que el socialisme ha de tenir paper en la independència de Catalunya.
Jordi Serra exalcalde Sitges - Sergi Alcazar
Foto: Sergi Alcàzar
On era l’any 1977?
La fotografia va ser feta a la plaça Cap de la Vila, al centre neuràlgic de Sitges, l'11 setembre. Tot i que aleshores encara no era alcalde de la ciutat ja feia anys que militava en el socialisme, a Convergència Socialista primer i al PSC-Congrés després.
Militants socialistes pancarta autodeterminació   1977   El Punt
L’autodeterminació era un principi del programa electoral, aleshores?
Per això aguanto la pancarta. Que Catalunya tenia dret a l’autodeterminació ho pensàvem molts dels que vam fundar el PSC. Va ser, des del principi, un element clau en el nostre ideari polític. Vam votar a favor de la Constitució justament perquè se’ns deia que evolucionaria. Només això ja era un avenç considerable respecte el que teníem fins aleshores.
Deu seguir esperant aquesta evolució promesa. 
Ara soc coordinador de l’ANC de Sitges. Crec que això ja és resposta suficient.
Va marxar del partit?
Durant molts anys vaig esperar canvis a la Constitució. Quan Pascual Maragall va posar en marxa la revisió de l’Estatut l’any 2006 va començar un període d’esperança. Es van obrir horitzons de col·laboració entre Catalunya i la resta de l’Estat molt ambiciosos i al mateix temps estimulants. Però amb les famoses retallades vaig començar a sentir-me incòmode.
Que Catalunya tenia dret a l’autodeterminació ho pensàvem molts dels que vam fundar el PSC
Fins a la sentència del Tribunal Constitucional el 2010.
La retallada del Constitucional el 2010 va ser determinant. En un Congrés del PSC al Palau de Congressos de Catalunya, després de la sentència, vaig exposar públicament el què pensava i vaig rebre molts atacs d’una secció del partit. Em deien que no tenia dret de dir el que deia. La meva resposta va ser que el que no era legítim era canviar la manera de pensar del PSC. Jo no havia canviat, em mantenia ferm als meus principis. Els que sí que ho havien fet eren els que deien el contrari del que vam acordar al fundar el partit. Llavors vaig sortir del PSC.
Jordi Serra exalcalde Sitges - Sergi Alcazar
Foto: Sergi Alcàzar
Va militar gairebé trenta anys al PSC, sempre s’hi va sentir còmode?
Sí, i vaig ser alcalde de Sitges en un total de tres legislatures, i una més com a regidor a l’oposició. Després, als noranta, vaig plegar, però vaig seguir militant al partit. El dret a l’autodeterminació seguia essent un punt vital en el socialisme per alguns, d’entre els quals em compto.
Va signar el Pacte d’Abril per concórrer conjuntament a les eleccions del 1977 amb Federació Socialista Catalana del PSOE?
Vaig fer-ho, sí, però amb una sensació de contradicció. Igual que una gran majoria de companys. Enteníem que el pacte posava en perill el que havíem estat treballant durant molts anys, però també que era un moment difícil i que la unitat dels socialistes catalans s’havia convertit en una necessitat. De no fer-ho, propugnaríem que hi hagués dos partits socialistes a Catalunya, un a favor de la independència i l’altra en contra. Tota la gent que havia emigrat de la resta de l’Estat els 60 i 70 haurien estat a favor d’aquest segon. Això no ens convenia. 
Per què?
No érem majoria i això ens faria retrocedir en les nostres possibilitats. L’objectiu era avançar.  Recordo una reunió convocada per Joan Reventós, fundador del PSC-Congrés, on ens va advertir dels perills que hi havia de no presentar-nos a les eleccions amb els catalans del PSOE. Fins a aquell moment, Catalunya no havia tingut un gran partit socialista amb vocació de govern i que representés amplis sectors de la societat. Reventós ens va acabar de convèncer. Nosaltres seriem el puntal incisiu dins el partit perquè el dret a l’autodeterminació es complís. Era una reivindicació ferma i constant.
Jordi Serra exalcalde Sitges - Sergi Alcazar
Foto: Sergi Alcàzar
I vau guanyar les primeres eleccions generals després de la dictadura franquista a Catalunya.
Sí, per davant del PSUC i del Pacte Democràtic de Catalunya. Després es va integrar a la confluència el PSC-Reagrupament i vaig ser present al congrés que va aprovar-ho l’any 78 a Monjuïc. Tot i així, guanyar unes eleccions generals a Catalunya tenia una importància relativa. Sí que ens va obrir la convicció que a Catalunya les forces d’esquerra érem majoria, motiu pel qual es va apostar pel retorn del president Josep Tarradellas, una de les principals reivindicacions del PSC.
El dret a l’autodeterminació era una reivindicació ferma i constant dins el PSC
La declaració de constitució del PSC, plasma els principis continguts al Pacte d'Abril, entre ells el dret a l’autodeterminació.
Molts vam participar de la creació d’aquest nou PSC sense sentir-nos plenament contents. Veiem que havíem d’avançar i que d’aquesta manera podíem fer-ho. El PSC es constituïa com a partit sobirà, autònom respecte del PSOE, però amb un protocol d'unitat que establia la seva participació en els òrgans federals: l'executiva, el comitè federal i el congrés. La convicció que estàvem fent el correcte no era ferma.
No hi havia confiança en els estatuts fundacionals?
Ens va costar molt. Tots coneixíem gent del PSOE que tenien una manera molt diferent de pensar de la que hi havia al PSC. Ens feia por. En les circumstàncies d’aquell moment, però, segurament tornaria a votar a favor tant dels estatuts del partit com de la constitució. No existia una alternativa aleshores.
Els seus principis en relació a l’autodeterminació segueixen ferms?
Sí, jo crec que Catalunya té dret a l’autodeterminació. He votat sempre tenint en compte el factor independència i ho faré sempre que es pugui. Si Catalunya aconsegueix algun dia la independència, el socialisme hi ha de tenir un paper. Per això gent que havíem militat al PSC (i altres) vam fundar un nou partit. Pensem que Moviment d’Esquerres (MES) pot ser-ne el germen, o en tot cas, participar del que voldríem que fos el partit progressista majoritari d'una Catalunya independent.
Tots coneixíem gent del PSOE que tenien una manera molt diferent de pensar de la que hi havia al PSC
La cap de llista per Barcelona al 28-A, Meritxell Batet, nega que el PSC s'hagi posicionat mai a favor del dret a l’autodeterminació. 
L’any 1978 Batet no hi era. O era molt jove i no se’n deu recordar. Aquesta afirmació és, o bé estratègia electoral, o bé ignorància perquè evidentment no diu la veritat.
Jordi Serra exalcalde Sitges - Sergi Alcazar
Foto: Sergi Alcàzar

dijous, 18 d’abril del 2019

I el 549è dia de presó, el deixen parlar volent-lo humiliar

Jordi Sànchez
En el seu 549è dia d’empresonament, Jordi Sànchez s’ha llevat amb una sorpresa. Li ho ha comentat al tècnic que li indicava com aniria la videconferència, des d’una habitació del centre penitenciari de Soto del Real presidida per una bandera espanyola i una fotografia del rei espanyol (com volent-lo humiliar) en connexió amb una sala de l’agència EFE plena de periodistes i la número dos per Barcelona de JxCat, Laura Borràs. Sànchez s’ha assabentat aquest matí de la resolució nocturna de la Junta Electoral espanyola: podria parlar des de la presó i esdevenir, per carambola, el primer candidat empresonat a fer-ho. La JEC havia acceptat abans que també ho fes Oriol Junqueras, en una altra conferència de premsa organitzada demà per l’ACN. ‘La Junta Electoral és sorprenent’, ha dit Sànchez, somrient, mentre es posava els auriculars. Un pupitre blanc, un mòbil per a connectar via Skype amb Barcelona i una càmera d’EFE a la sala de la presó madrilenya. Els presos polítics irrompien així en una altra campanya condicionada per una repressió normalitzada per la quotidianitat.
No volia parlar gaire del judici. Tampoc de la possibilitat d’un indult, perquè diu que només pensa en l’absolució. La seva condició de pres es reduïa a un estat temporal obligat i, la de candidat, a l’estat volgut i desitjat, malgrat tot. ‘La meva preocupació en aquests moments no és el meu indult, les mesures que hi podran haver si la sentència no és absolutòria. El que està en joc és qui seurà a negociar amb el PSOE i amb quina força ho farà’, ha argumentat. Des de Soto del Real, Jordi Sànchez ha volgut fer de candidat de JxCat el 28-A: deixar clar que no és només una fotografia en un cartell, una frase escrita en una carta que es llegeix sobre l’escenari d’un míting que mai no podrà trepitjar. La d’avui ha estat una de les escasses oportunitats que tindrà per a intervenir en viu en la campanya. I ha volgut deixar anar repetidament el mateix missatge: cal que JxCat sigui decisiva per a condicionar la investidura.
‘Diari d’un judici polític’, per Josep Casulleras
Rebeu cada dia al vostre correu la crònica i l’anàlisi de tot allò que passa al Tribunal Suprem espanyol

‘Matisaria molt les línies vermelles que Pedro Sánchez diu que té’, ha dit, refusant la hipòtesi d’un pacte impossible amb el PSOE per la negativa dels socialistes espanyols a negociar un referèndum. Sànchez volia fer política adreçant-se a la gent per primera vegada des del 16 d’octubre de 2017, amb l’excepció de la intervenció inicial que va fer en el judici al Tribunal Suprem. El candidat de JxCat confia que, passats els interessos que condicionen les campanyes electorals, el dirigent del PSOE recuperarà el pragmatisme i s’asseurà a negociar, digui què digui ara. Sànchez considera que el PSOE no pot formar part del blocatge del conflicte sinó que haurà de desllorigar-lo i, a més, necessitarà un soci estable per a governar. ‘El referèndum formarà part de la solució’, ha sentenciat.
En canvi, l’estatut que ha abanderat com a proposta el president espanyol és una pantalla passada, segons JxCat. ‘Catalunya no necessita un nou estatut’, ha sentenciat Jordi Sànchez. Una pregunta darrere d’una altra, i el temps es feia curt. La conferència de premsa ha començat amb un final marcat des del principi, que ha impedit de formular totes les preguntes demanades: a dos quarts menys cinc d’una es tallaria la connexió. Gràcies a la tecnologia, amb el vist-i-plau de la JEC, JxCat i ERC poden intentar fer campanya des de la presó i els periodistes podem intentar fer la nostra feina en connexió amb el candidat. Però no és un format per a la repregunta, per al matís ni la cerca de la contradicció. Diu Sànchez que no donaran un xec en blanc al PSOE, però tampoc no concreta les condicions exactes per a facilitar-li d’entrada la investidura, ni els detalls sobre com ha de ser aquest referèndum més enllà d’exhibir la predisposició a negociar-ne la data i la pregunta. ‘No acceptarem que ningú posi restriccions per a dialogar’, hi afegeix.
Sànchez, tanmateix, ha deixat anar un altre titular. Pensa agafar l’escó al congrés espanyol i diu que Josep Rull i Jordi Turull també ho faran si són elegits candidats. Això vol dir que els tres diputats deixaran el Parlament de Catalunya i JxCat recuperarà tres dels vots que havia invalidat el jutge Pablo Llarena amb les suspensions dels seus drets, perquè entraran nous diputats. JxCat i ERC sumaran aleshores 64 escons, i els en faltaran els de Carles Puigdemont i Toni Comín. 45 minuts de conferència de premsa. Quan s’exhaurien i ja no hi cabia cap més pregunta, Leandro Amor, delegat general d’EFE a Catalunya, ha deixat que Sànchez tanqués la comunicació amb una conclusió. El candidat ha enregistrat l’espot que fins ara no li havien deixat fer. ‘Agrair el suport de tanta gent. Jo hi seré’, ha dit mirant a càmera. ‘Catalunya ha de tornar a estar al centre de les solucions i només depèn de vosaltres, els electors’. A la sala de periodistes, un llarg silenci.
Recupereu la conferència de premsa completa:

R.p telemática desde la cárcel de Soto del Real de Jordi Sánchez, candid...

dilluns, 15 d’abril del 2019

Observadors internacionals avisen que el Suprem ‘tendeix’ a escoltar només el relat de violència de les acusacions


Els observadors internacionals del judici contra el procés han destacat que durant la novena setmana del judici, en què sobretot han testificat funcionaris de les forces policíaques, el Suprem ‘tendeix’ a escoltar ‘únicament’ el relat de la violència al·legat per les acusacions i que se sustenta en les declaracions dels agents de la policia espanyola i la Guàrdia Civil. Des d’Internacional Trial Watch es critica la negativa del president de la Sala d’acceptar preguntes sobre si la ciutadania reunida als centres de votació exercia legítimament els seus drets fonamentals. Pels observadors, així es demostra una concepció ‘molt restrictiva’ de l’exercici constitucional del dret de reunió que comparteixen les acusacions en la causa.
En aquest sentit, per aquest grup d’observadors, els testimonis de la darrera setmana han seguit insistint en el caràcter valoratiu de conceptes repetits com ‘hostilitat’, ‘por’, ‘tumult’ o ‘barricades humanes’. De la mateixa manera que ja van afirmar la setmana anterior, Internacional Trial Watch consideren que aquestes valoracions ‘subjectives’ que no relacionen els acusats amb els fets imputats sinó que serveixen per construir ‘artificialment’ un relat de violència. Pels observadors també demostren una concepció ‘molt restrictiva’ de l’exercici constitucional del dret de reunió que comparteixen les acusacions en la causa. Segons el grup d’observadors, amb les declaracions dels policies se segueix constatant una manca de proporcionalitat entre les proves i els càrrecs que busca l’acusació.
‘Diari d’un judici polític’, per Josep Casulleras
Rebeu cada dia al vostre correu la crònica i l’anàlisi de tot allò que passa al Tribunal Suprem espanyol
Els observadors també han criticat que es mantingui la limitació de confrontar els testimonis amb imatges de vídeo o altres proves perquè consideren que així s’impedeix que ‘aflorin’ possibles contradiccions i per tant, té efectes ‘directes’ sobre la valoració de la prova per part del Tribunal. Pels observadors, aquest fet dificulta la tasca de les defenses a fi d’evidenciar la credibilitat dels testimonis. Pel grup, la visualització a posteriori els farà perdre ‘capacitat probatòria’, ja que estaran descontextualitzats del moment en què els testimonis els situen en el temps i en l’espai. Segons els observadors, aquest efecte hauria de ser tingut en compte perquè des d’una perspectiva constitucional i del principi de major eficàcia dels drets, consideren, que l’intèrpret està obligat a afavorir la que possibiliti un exercir més ple dels mateixos sota pena d’incórrer en la seva vulneració, en aquest cas, del dret de defensa.
Per Internacional Trial Watch, també és preocupant que no es garanteix les garanties d’incomunicació dels testimonis entre si, que és ‘inexistent’, ja que tots han pogut escoltar i veure les declaracions dels anteriors. Pels observadors és un ‘afegit’ a la tasca de les defenses que mereixeria ampliar contradicció i poder verificar la seva credibilitat.
D’altra banda, els observadors també critiquen que les parts segueixen sense conèixer el calendari complet del judici, ni l’ordre dels testimonis, un fet que considera que entorpeix la preparació dels interrogatoris, amb un ‘debilitament’ a l’exercici del dret de defensa.

dissabte, 13 d’abril del 2019

Lluís Puig apareix de sorpresa a l’Alguer i afegeix Itàlia a la llista de països on els exiliats es mouen lliurement

Lluis Puig Pino Tilloca
El conseller de Cultura a l’exili, Lluís Puig, es troba en aquests moments a l’Alguer, la ciutat de parla catalana de Sardenya, on ha anat a mantenir reunions culturals i polítiques i a participar en actes culturals. És la segona visita del conseller en un territori de parla catalana, després d’haver visitat Perpinyà al gener, en una visita que, com ara, no havia estat tampoc anunciada prèviament.
Malgrat que no hi ha cap euroordre activada contra ell, amb aquesta visita Puig obre una nova escletxa, perquè cap dels exiliats no havia estat a Itàlia. Recentment la consellera Clara Ponsatí també havia anat a Grècia. En el cas del conseller Puig hi ha, a més, una voluntat evident de ser present en tants territoris de parla catalana com li sigui possible.
‘Diari d’un judici polític’, per Josep Casulleras
Rebeu cada dia al vostre correu la crònica i l’anàlisi de tot allò que passa al Tribunal Suprem espanyol
Lluis Puig
El conseller Puig a davant la porta de l’ajuntament de l’Alguer.
VilaWeb ha pogut parlar amb el conseller Puig mentre ja era a l’Alguer.
Per què heu decidit d’anar a l’Alguer?
—He vingut a tenir algunes reunions de caràcter cultural i polític. Però sobretot tenia ganes de tornar a trepitjar terres de parla catalana. Ser a l’Alguer em motiva més sentimentalment. Anar a Itàlia, un estat on el govern a l’exili encara no havia entrat, és un pas més. Que el primer lloc d’Itàlia on entrem sigui l’Alguer és tan important com que el primer lloc de l’estat francès on vam entrar fos Perpinyà, on vaig anar al gener. Potser és sentimental o simbòlic, però per a mi és important. A França hi haurà anades, però la primera va ser a Perpinyà, i a Itàlia també hi haurà més viatges, però el primer haurà estat a l’Alguer.
Quina sensació heu tingut en arribar? 
—Una sensació fantàstica en veure el cel blau i un sol brillant. Tot això acompanyat de la cuina i el vi… Veritablement és casa. És Sardenya, però la part catalana. Poder parlar en català, francament, fa molta il·lusió. No sóc un expert en l’Alguer, però sóc a casa. Com quan baixàvem direcció a Perpinyà, que va sortir el sol després de dormir tota la nit. Et comences a apropar a casa. Som a l’abril i molta gent que em trobo a Bèlgica encara em parla de Perpinyà. És un fet simbòlic i hi ha gent que ho critica i diu que som romàntics o idealistes, però a mi Perpinyà encara em porta molt bon record, i més quan la gent m’ho recorda. Aquests passos que hem fet a l’exterior els hem fet en països de llengües i cultures diferents, però a mi personalment sempre m’ha agradat cuidar molt allò que diuen Països Catalans, territoris de parla catalana o com es vulgui dir. Per mi allà on es parla català hi ha temes a compartir. Dels quatre estats on es parla el català, he estat a Catalunya Nord i a l’Alguer. Em falta Andorra i els territoris que encara controla l’estat espanyol.

Què fareu durant aquest cap de setmana? 
—Aniré a veure una obra de teatre costumista que fan en alguerès i tindrem una reunió amb totes les entitats culturals de l’Alguer. Hi ha l’Obra Cultural de l’Alguer, relacionada amb Òmnium, una delegació de Plataforma per la Llengua, una delegació d’Òmnium, una del IEC… També participaré en un festival d’un poble pròxim que es diu Bauladu. És un festival de literatura, de la paraula, que es titula ‘Al voltant de la llar de foc’. I em trobaré amb el batlle d’aquest municipi. M’he reunit, a més, amb el responsable de la Generalitat de Catalunya a l’Alguer, Gustau Navarro, en connexió amb Luca Bellizzi, que és el delegat del govern de la Generalitat a Itàlia. També vinc a explicar la situació de Catalunya i el que estem vivint, aquesta manca de llibertat i de dret a la llibertat d’expressió i el fet que els nostres companys siguin a la presó. La gent vol saber com va el judici i què passa a Catalunya un any i mig després. La intenció és explicar Catalunya al món, en definitiva. Com fan els casals catalans de Brussel·les, de Colònia, de Luxemburg, d’Amsterdam… I no només a Europa, també a altres continents. Aquestes entitats culturals amb què tants anys portàvem treballant, si abans ja eren importants, en aquest moment ho són el doble. Els vinc a dir que són les nostres ambaixades de la cultura, la pau i la cohesió social. El que fan ens ajuda a demostrar que estem dempeus i seguim treballant i fent les coses amb pau i serenor, sense insultar i sense cops de porra. Aquesta diàspora catalana a l’exterior ha tingut una rellevància més que important per a nosaltres en aquest últim any. Hem d’agrair-los el que fan i veure si podem fer més encara tots plegats.
Lluis Puig Pino Tilloca
El conseller Puig amb el president de l’Obra Cultural, Pino Tilloca.
Entre anar a Perpinyà i anar a l’Alguer què heu trobat de diferent?
—Marxar de Perpinyà en cotxe eren moltes hores, mentre que marxar de l’Alguer en avió són dues horetes. Seguim voltant per Europa com a ciutadans lliures sense cap problema. Si la justícia espanyola aixequés una ordre de cerca i captura internacional per tercera vegada i els sortís malament a Itàlia, seria un revés important. No deixaria de ser una ampliació dels països europeus en què han fracassat. No és que vingui a provocar-ho, però vinc conscient que la nostra tasca d’intervenció internacional implica també assumir riscos. He vingut amb les mesures de protecció necessàries, però alhora disposat a assumir més riscos.

Després d’aquest temps a l’exili, com és el fet de ser lliure d’anar a tot arreu menys a Catalunya?
—Ara ho focalitzo molt en la campanya electoral. Accepto anar a les llistes pel senat sabent que si guanyo i no puc acabar sent senador serà per culpa dels poders judicials, que m’impediran anar a recollir l’acta amb total normalitat. Per tant, que això es visibilitzi una vegada més. El 21-D ja vaig haver de renunciar-hi per tal que no es manipulessin les votacions al parlament. Després no han parat de perseguir els resultats electorals. Mai en la història de la democràcia europea la justícia ha arribat a interferir tant en la suma dels vots dels càrrecs electes. En el moment que ets un càrrec electe –que vol dir que t’han escollit els ciutadans– passes a tenir un estatus de respecte i protecció. A tot arreu menys a Espanya, on el poder jurídic continua interferint. Per què accepten els nostres companys de la presó ser caps de llista? O per què jo o el Jami Matamala acceptem de presentar-nos al senat? Per a refregar-los, dins de les seves pròpies institucions, la vergonya democràtica que executen en contra dels represaliats, sigui els que només estan amb querelles, sigui els que estan a la presó o els que som a l’exili. Hem d’aprofitar totes les plataformes democràtiques per tal de fer manifesta aquesta situació. Ja hem vist aquests dies com no permeten que els caps de llista puguin sortir a fer actes o fer cap acte dins la presó. Es visibilitza dia a dia. Si guanyés l’acta de senador, podria tornar si el tribunal de justícia corresponent retirés l’ordre de cerca i captura sobre la meva persona. Això no ho denunciem només a les eleccions, sinó arreu d’Europa on se’ns permet donar a conèixer la nostra situació.
És possible que el govern espanyol pressioni l’italià per aquesta visita? 
—És públic i notori el favor que ens fan les ambaixades espanyoles cada vegada que executen una ordre del senyor Borrell. Hi ha gent que ens comença a preguntar si el tenim en nòmina! Jo els dic que no… Als països normals, quan veuen l’actitud amb què la diplomàcia espanyola es belluga, se n’adonen que qui té un problema és Espanya. Fan anar la diplomàcia, les ambaixades i els cònsuls de manera barroera i poc elegant. Segurament deu ser el primer que s’estudia el primer dia de classe per a ser diplomàtic espanyol: com malmetre les relacions cordials entre països. No fa gaire van interferir a Mèxic perquè no es pogués fer una videoconferència del president Puigdemont. Arriben a uns nivells que al final són ells els qui queden retratats. La diplomàcia exterior espanyola queda tocada amb unes actituds incomprensibles.
Lluís Puig Gustau Navarro
El conseller Puig amb Gustau Navarro, a la delegació de la Generalitat a l’Alguer.
Amb aquest, ja són un bon grapat de viatges, com hi reacciona la gent? 
—Sortosament, cada vegada ens coneix més. Hi ha hagut declaracions a Portugal, declaracions de quaranta-un senadors de totes les regions de França, el manifest signat pel Consell Regional d’Occitània, declaracions a Itàlia, a Còrsega, a la regió flamenca de Bèlgica… Cada vegada els suports són més evidents, tant de polítics, com de premis Nobel o juristes. El suport és cada vegada més evident excepte en els països propers a Espanya, els veïns, que és amb qui més ens hem d’entendre. Les males formes de fer de la diplomàcia espanyola donen molta més credibilitat a la nostra paraula. Sobretot quan explico que la presidenta del parlament, Carme Forcadell, escollida democràticament, permet un debat al parlament i per això fa un any i mig que és a la presó… Això és una prova irrefutable davant de qualsevol país, assemblea d’ONGs, parlament polític o reunió privada, més enllà del que cadascú opini o la tendència que tingui, més esquerranosa, dretosa, lliberal, anàrquica o de centre. Aquest sol fet, sumat a la visió de la diplomàcia espanyola, ens dóna més credibilitat. Els diners que deu costar i totes les hores que dediquen a aquella societat que van crear per millorar la marca Espanya! Totes les seves ambaixades fent una operació anti-Catalunya contra nosaltres, que som quatre persones. Això vol dir vuit mans, quatre ordinadors, quatre telèfons i una webcam. No som més! No tenim una agència de publicitat, ni d’advocats ni diplomàcies. Nosaltres no gastem diners públics en difamar la marca Espanya. Mai no hem parlat malament d’Espanya. Són ells que es fan malbé el seu nom.

divendres, 5 d’abril del 2019

Pep Guardiola torna a reclamar l'autodeterminació de Catalunya

Pep Guardiola segueix mullant-se políticament. Aquesta vegada, l'entrenador del Manchester City i extècnic blaugrana ha compartit una fotografia al seu perfil oficial de Twitter lluint una pancarta de l'Assemblea Nacional Catalana on s'hi podia llegir "Self determination is a right, not a crime" (L'autodeterminació és un dret, no un delicte".


Un dia més, el de Santpedor demostra que és una de les personalitats esportives més compromeses amb la realitat política del seu país. El passat mes de febrer, de fet, el tècnic del City va aprofitar la prèvia de la final de la Copa de la Lliga contra el Chelsea per assegurar que els presos polítics havien estat acusats "de delictes que no van cometre".
La pancarta a favor de l'autodeterminació del poble català ha aparegut diverses vegades a la graderia del Camp Nou. Aquesta temporada, per exemple, ja s'ha exhibit en el partit de Copa contra el Reial Madrid o en la tornada dels vuitens de final de la Champions League contra el Lió.