dijous, 28 de març del 2019
diumenge, 17 de març del 2019
Silence S01, arriba l’escúter elèctric català de grans prestacions
16.03.2019 21:50
Fa unes quantes setmanes us vam explicar
com el 2019 seria l’any de l’arribada a Europa d’uns quants models de
motocicletes elèctriques. Aquest desembarcament serà dominat pels
ciclomotors de baixa potència de marques xineses i per motos de més
potència i de gamma alta de marques occidentals. Tanmateix, hi ha un
segment on pràcticament no hi ha oferta elèctrica, que a més és el que
té més demanda a les ciutats europees: l’escúter de 125cc. Us
n’expliquem els motius i per què una iniciativa catalana s’ha posat al
capdavant mundial.
La cosa es complica si augmenta la potència de la motocicleta. Aleshores necessitem una bateria més gran i pesada que no és pràctica de transportar a mà. Per això fins ara les iniciatives occidentals s’havien centrat en motos elèctriques de més potència i alta gamma. S’assumeix que la bateria no es pot extreure i es passa a encabir-hi la més gran possible per a guanyar autonomia. Tot i això, amb més potència i una tecnologia de bateries amb poca densitat energètica, fa que l’autonomia sigui limitada, que el preu de compra sigui elevat i, sobretot, que hàgim de carregar obligatòriament la motocicleta a un pàrquing o estació de càrrega ràpida. Però si no podem treure la bateria i deixem la moto al carrer, què fem?
Barcelona, amb 200.000 motocicletes, és la ciutat europea amb més motos per habitant i un dels mercats principals del continent. Amb els directius circulant-hi de fa anys, de bon començament Scutum volia produir un model per al públic general que s’adaptés a les necessitats reals urbanes, el Silence S01. Just ara s’ha començat a comercialitzar, de moment en prereserva i amb lliurament durant la primera meitat del 2019. La producció inicial màxima és de 10.000 unitats a l’any, que podria ser ampliada fins a 30.000 en les instal·lacions actuals.
El primer aspecte rellevant de la S01 és que, a diferència dels altres models elèctrics del segment 125cc, aquest sí que té unes prestacions equivalents als de la competència de combustió: velocitat màxima de 100 km/h, una potència màxima de 11 kW (15 CV) i un motor de 7 kW, de fabricació pròpia. Amb rodes grans, que disposen de frens de disc, espai sota el seient per a dos cascs, una estètica típica d’escúter urbà tradicional, un pes d’uns 140 kg i fins i tot amb marxa enrere, ens permetrà de circular per qualsevol entorn urbà amb comoditat i seguretat, incloent-hi autopistes urbanes com les rondes de Barcelona, sense oblidar un toc esportiu, amb una acceleració més pròpia d’una 250cc. A banda, com és típic en els vehicles elèctrics, podrem gestionar l’escúter amb el nostre mòbil.
Malgrat això, la cosa que ha cridat més l’atenció del Silence S01 és la bateria. De 5 kW/h, proporciona una autonomia de 120 km, és formada per desenes de piles Samsung (marca de referència en el sector) empaquetades amb tecnologia pròpia a les seves instal·lacions, on dissenyen tots els sistemes de control de la bateria per a una longevitat més gran. La innovació, tanmateix, ha estat el sistema d’extracció per a carregar-la còmodament a casa. La bateria té un pes d’uns 30 kg, fet que la fa inviable de transportar a mà. L’empresa catalana ha optat per integrar-hi un carretó de transport, per la qual cosa qualsevol la pot extreure fàcilment en segons, arrossegar-la i carregar-la còmodament a casa, com es pot veure en els seus vídeos promocionals.
Si disposem d’infraestructura de càrrega al carrer o un endoll al nostre pàrquing, la podrem carregar igualment sense extreure-la de la moto. Però mentre aquesta opció no s’estengui, amb aquest sistema Scutum ha resolt brillantment l’escull principal del segment. A més, la bateria pot convertir-se en un generador d’emergència portàtil, perquè disposa d’endolls on podrem connectar electrodomèstics o aparells electrònics. D’altra banda, els models previs en flotes de repartiment han permès a Scutum d’obtenir una experiència ràpida en grans quilometratges i veure com afecta les bateries, un aspecte cabdal en la mobilitat elèctrica. Afirmen que models seus amb 40.000 km només tenen una degradació de la bateria del 3%. Si tenim present un quilometratge típic de 5.000 km anuals i que una bateria s’ha de renovar quan arriba a una degradació del 20%, això li dóna una vida útil d’unes quantes dècades, és a dir, tota la de la motocicleta. No cal preocupar-s’hi, tot i que en podem comprar una altra si ho necessitem.
Això permet de contextualitzar el preu de la S01, que és elevat en relació amb un escúter de combustió: 5.995 euros. Si tenim presents les ajudes públiques (700 euros amb el pla Moves 2019), el preu de compra s’acosta als de combustió d’alta gamma. I si considerem l’estalvi del 80% en combustible (60 cèntims d’electricitat cada 100 km), i un 30% d’estalvi en manteniment (es limita a pneumàtics i frens), el cost total de propietat és inferior a un de combustió equivalent. Com passa amb qualsevol vehicle elèctric, d’entrada hem de pagar més en comprar-lo, però després ens sortirà més barat durant tota la vida útil, que a més serà més llarga. Els motors elèctrics són molt més senzills, no necessiten manteniment i no perden potència amb el temps, com passa als de gasolina.
Fa uns quants dies Barcelona tenia un episodi d’alta contaminació atmosfèrica, responsable de milers de morts cada any i que afecta la salut de centenars de milers de persones només al nostre país. Els vehicles elèctrics no contaminen l’aire, no emeten sorolls (un altre dels greus problemes de les grans ciutats) i permeten gaudir d’una conducció més agradable i sense vibracions. Si us heu de canviar de vehicle, considereu les propostes elèctriques que comencen a aparèixer al mercat. La salut de tothom ho agrairà.
Carnet de conduir i limitacions tecnològiques i pràctiques
A Europa amb el carnet de cotxe es poden conduir motos de fins a 125cc, però a la Xina i més països asiàtics no és possible de conduir-ne de més de 50cc. Això fa que la indústria xinesa s’hagi centrat fins ara en els de menys cilindrada i que no superen els 45 km/h. En canvi, a la pràctica topem amb la limitació d’espai en aquests vehicles tan petits. Per a motos de poca potència no calen grans bateries, i amb una de menys de 10 kg ja n’hi ha prou. La qual cosa permet, atesa la manca d’infraestructura de càrrega elèctrica, extreure-la i dur-la a casa còmodament, on la podem carregar a un preu molt més econòmic que no té la benzina. Hi ha multitud de models elèctrics en aquest segment.La cosa es complica si augmenta la potència de la motocicleta. Aleshores necessitem una bateria més gran i pesada que no és pràctica de transportar a mà. Per això fins ara les iniciatives occidentals s’havien centrat en motos elèctriques de més potència i alta gamma. S’assumeix que la bateria no es pot extreure i es passa a encabir-hi la més gran possible per a guanyar autonomia. Tot i això, amb més potència i una tecnologia de bateries amb poca densitat energètica, fa que l’autonomia sigui limitada, que el preu de compra sigui elevat i, sobretot, que hàgim de carregar obligatòriament la motocicleta a un pàrquing o estació de càrrega ràpida. Però si no podem treure la bateria i deixem la moto al carrer, què fem?
Scutum Silence S01: l’aposta catalana pel segment 125cc
Scutum és una empresa catalana amb instal·lacions a Esplugues de Llobregat i Molins de Rei. Va ser fundada el 2011 per l’enginyer català Carlos Sotelo Rosell, que també va ser pilot de motos (amb un podi al Dakar) i que prèviament havia dirigit projectes d’escúters elèctrics a Europa. Fins ara Scutum s’havia dedicat a la producció d’escúters per a flotes, sense vendre’n al públic general. El seu model Silence S02 disposa de versions de 45 km/h a 80 km/h (limitades segons les necessitats dels clients), i s’adreça a les empreses, l’administració o els serveis de compartició d’escúters. Són força les policies locals i ajuntaments del nostre país (com ara Barcelona, Cervelló, Manlleu, Sitges o Vilafranca del Penedès) que la fan servir. O companyies com Ara Vinc, MRW, SEUR, Nacex o Correus. Juntament amb el model S03 els ha permès de guanyar una gran experiència i establir sinergies amb el sector industrial català de la motocicleta, amb tradició de fabricar per a les grans empreses internacionals.Barcelona, amb 200.000 motocicletes, és la ciutat europea amb més motos per habitant i un dels mercats principals del continent. Amb els directius circulant-hi de fa anys, de bon començament Scutum volia produir un model per al públic general que s’adaptés a les necessitats reals urbanes, el Silence S01. Just ara s’ha començat a comercialitzar, de moment en prereserva i amb lliurament durant la primera meitat del 2019. La producció inicial màxima és de 10.000 unitats a l’any, que podria ser ampliada fins a 30.000 en les instal·lacions actuals.
El primer aspecte rellevant de la S01 és que, a diferència dels altres models elèctrics del segment 125cc, aquest sí que té unes prestacions equivalents als de la competència de combustió: velocitat màxima de 100 km/h, una potència màxima de 11 kW (15 CV) i un motor de 7 kW, de fabricació pròpia. Amb rodes grans, que disposen de frens de disc, espai sota el seient per a dos cascs, una estètica típica d’escúter urbà tradicional, un pes d’uns 140 kg i fins i tot amb marxa enrere, ens permetrà de circular per qualsevol entorn urbà amb comoditat i seguretat, incloent-hi autopistes urbanes com les rondes de Barcelona, sense oblidar un toc esportiu, amb una acceleració més pròpia d’una 250cc. A banda, com és típic en els vehicles elèctrics, podrem gestionar l’escúter amb el nostre mòbil.
Malgrat això, la cosa que ha cridat més l’atenció del Silence S01 és la bateria. De 5 kW/h, proporciona una autonomia de 120 km, és formada per desenes de piles Samsung (marca de referència en el sector) empaquetades amb tecnologia pròpia a les seves instal·lacions, on dissenyen tots els sistemes de control de la bateria per a una longevitat més gran. La innovació, tanmateix, ha estat el sistema d’extracció per a carregar-la còmodament a casa. La bateria té un pes d’uns 30 kg, fet que la fa inviable de transportar a mà. L’empresa catalana ha optat per integrar-hi un carretó de transport, per la qual cosa qualsevol la pot extreure fàcilment en segons, arrossegar-la i carregar-la còmodament a casa, com es pot veure en els seus vídeos promocionals.
Si disposem d’infraestructura de càrrega al carrer o un endoll al nostre pàrquing, la podrem carregar igualment sense extreure-la de la moto. Però mentre aquesta opció no s’estengui, amb aquest sistema Scutum ha resolt brillantment l’escull principal del segment. A més, la bateria pot convertir-se en un generador d’emergència portàtil, perquè disposa d’endolls on podrem connectar electrodomèstics o aparells electrònics. D’altra banda, els models previs en flotes de repartiment han permès a Scutum d’obtenir una experiència ràpida en grans quilometratges i veure com afecta les bateries, un aspecte cabdal en la mobilitat elèctrica. Afirmen que models seus amb 40.000 km només tenen una degradació de la bateria del 3%. Si tenim present un quilometratge típic de 5.000 km anuals i que una bateria s’ha de renovar quan arriba a una degradació del 20%, això li dóna una vida útil d’unes quantes dècades, és a dir, tota la de la motocicleta. No cal preocupar-s’hi, tot i que en podem comprar una altra si ho necessitem.
Això permet de contextualitzar el preu de la S01, que és elevat en relació amb un escúter de combustió: 5.995 euros. Si tenim presents les ajudes públiques (700 euros amb el pla Moves 2019), el preu de compra s’acosta als de combustió d’alta gamma. I si considerem l’estalvi del 80% en combustible (60 cèntims d’electricitat cada 100 km), i un 30% d’estalvi en manteniment (es limita a pneumàtics i frens), el cost total de propietat és inferior a un de combustió equivalent. Com passa amb qualsevol vehicle elèctric, d’entrada hem de pagar més en comprar-lo, però després ens sortirà més barat durant tota la vida útil, que a més serà més llarga. Els motors elèctrics són molt més senzills, no necessiten manteniment i no perden potència amb el temps, com passa als de gasolina.
La competència directa
El Silence S01 ha estat molt ben rebut als mitjans internacionals especialistes, ateses les característiques úniques. Però no és l’únic model elèctric que entra dins la categoria de 125cc. Sense anar gaire lluny, dues empreses catalanes ofereixen models urbans dins d’aquesta categoria: Rieju Nuuk i Torrot Muvi. Fora del nostre país, tenim models com la BMW C evolution, la Vectrix VT-1, l’Honda PCX elèctrica, NIU NGT (i un futur Project X) o la Kymco Like EV, tot i que la majoria encara no s’hi poden trobar.Fa uns quants dies Barcelona tenia un episodi d’alta contaminació atmosfèrica, responsable de milers de morts cada any i que afecta la salut de centenars de milers de persones només al nostre país. Els vehicles elèctrics no contaminen l’aire, no emeten sorolls (un altre dels greus problemes de les grans ciutats) i permeten gaudir d’una conducció més agradable i sense vibracions. Si us heu de canviar de vehicle, considereu les propostes elèctriques que comencen a aparèixer al mercat. La salut de tothom ho agrairà.
Ramón Cotarelo: ‘La sentència és escrita per ordre directa del rei’
16.03.2019 21:50
Ramón Cotarelo (Madrid, 1943) s’ha instal·lat a Sant Julià de Ramis. Acaba de publicar el llibre Discurso a la nación catalana
(Ara Llibres) i ja enllesteix un altre assaig sobre l’esquerra
espanyola. Catedràtic emèrit de ciència política de la UNED,
intel·lectual i escriptor, s’ha implicat a fons en la causa de la
independència de Catalunya. Rep VilaWeb en una cafeteria de Sant Julià
de Ramis i respon a les preguntes en un català acabat d’estrenar i que
millora cada dia. En algun moment, però, passa al castellà. ‘Els matisos
són importants’, diu.
Explica que ara té una vida tranquil·la i que, a Madrid, la seva família havia arribat a una situació límit. És partidari de sortir de l’atzucac actual de la política catalana amb una confrontació directa amb l’estat espanyol i creu que la sentència del judici contra el procés ja està escrita, dictada per Felipe VI.
—Ara viviu a Sant Julià de Ramis. Com us hi sentiu?
—Molt bé. Com a casa. La vida m’ha canviat molt, per bé. És un plaer tenir veïns amb qui pots parlar. A Madrid era impossible.
—Parlar de política, voleu dir?
—Sí. La política ho envaeix tot. No es pot diferenciar. És present a tot arreu i en tot moment. Sobretot, si tens una certa significació. Els meus veïns a Madrid no són coneguts, però jo sí. Sóc conegut per una certa manera de veure la qüestió catalana, com diuen ells. Estic molt tranquil també pels meus fills. Són adolescents i els assetjaven a l’escola.
—Pel fet que defenseu el dret d‘autodeterminació?
—Sí, absolutament. Diumenge mateix, el meu fill gran va rebre un whatsapp d’un antic company d’escola que deia ‘Visca Espanya, puta Catalunya’. Això havia anat intensificant-se, i no podíem estar tota l’estona pendents de quines coses els poguessin passar. També em van entrar a casa. A despenjar una bandera republicana espanyola, imagineu-vos! Si hagués arribat a penjar una estelada… [Riu.] Van entrar una nit i la van arrencar.
—És a dir, que us vau traslladar a Catalunya per aquesta situació que patíeu a Madrid?
—Hi ha tres raons. Una és aquesta, evidentment. Una segona és que si tu expresses una determinada posició que implica una manera de viure i solidaritzar-te, tens l’obligació de predicar amb l’exemple. No n’hi ha prou de parlar, calen fets. Si tu penses, com jo ho penso, que el teu estat és injust i que defensa una injustícia en nom teu, què fas? Pots resistir, comprometre’t, i què més? Pots afegir-te a aquells qui són tractats injustament. La tercera raó és canviar una cultura per una altra. Donar als fills la possibilitat d’aprendre dues llengües, dues cultures. Una que ja tenen i una altra de nova. És molt enriquidor.
—Acabeu de publicar el llibre Discurso a la nación catalana. Alerteu que en el judici contra el procés es presenten les opinions com a delictes, que a ulls del tribunal hi ha ‘delictes d‘opinió‘. Ho podeu explicar?
—És una vella tradició europea. La llibertat d’expressió com a dret de pensar i expressar allò que penses és un dret molt recent. Les guerres de religió eren guerres de consciència. Tu no pots pensar i creure allò que el poder no vol que pensis ni creguis. Pensàvem que havíem conquerit aquest dret, però els drets no són mai segurs. Els has de defensar contínuament perquè te’ls poden prendre. El franquisme perseguia les opinions i perseguia consciències, tenia presos polítics i presos de consciència. La llibertat d’expressió és el dret més fonamental de tots, perquè sense aquest dret no pots protestar si ataquen els altres drets. És la primera línia de defensa. No pot haver-hi límits a la llibertat d’expressió, com diuen tota una colla d’imbècils. Els jutges, fiscals, mitjans de Madrid i polítics diuen que hi ha delictes d’opinió. L’independentisme és una ideologia, una opinió, i ha de tenir la mateixa llibertat que la resta. No és el cas. Hi ha un substrat previ a la consciència dels jutges que creuen que ser independentista ja és per se un delicte.
—Creieu que la sentència ja la tenen escrita?
—És una manera de parlar, però sí, és clar. Crec fermament que ja és escrita, per ordre directa del rei. La seva intervenció sobre el judici, fa uns dies, va ser absolutament innecessària. La va fer al Mobile. En un congrés de noves tecnologies. Quin és el sentit d’obviar tot això i tornar a amenaçar i parlar de la constitució sense la por de caure en el ridícul més espantós? Que un rei que deu el seu tron a una decisió d’un genocida parli de democràcia i estat de dret… La monarquia té un principi de legitimitat dinàstic, amb quin dret parla de democràcia als súbdits? És estúpid!
—Heu tancat una llista de la CUP i el 21-D vau tancar la llista d‘ERC. Ara que vénen eleccions, us han ofert d’anar a cap llista?
—No, no. Però, a més, aquestes ofertes tenen un valor simbòlic. Em van trucar, primer, David Fernàndez i, després, Gabriel Rufián. Vaig dir-li que no m’agradava gens que no hi hagués una llista única, però ho vaig acceptar. Però això no significa res, jo aniria a qualsevol llista independentista si m’ho demanessin, perquè no demano res. No hi ha cap dubte que vinc de l’esquerra i que sóc d’esquerres, però estic d’acord que ara mateix la qüestió nacional té prioritat sobre la qüestió social. Crec que sóc coherent. Aniria una altra vegada a la llista d’ERC, sens dubte. Però no crec que m’ho proposin.
—Per què?
—Perquè, amb més claredat o menys, tots hem jugat a rebaixar allò que es preveia com una manca de sintonia i acord. Però ha arribat un moment que ja no es pot continuar així. A mi em fot haver d’escriure si són independentistes o no. Però és que no hi ha més remei. Entenc que els electors tenim el dret de saber si votem un partit que només és independentista i vol la República catalana o bé té un pla B per a una hipotètica confederació ibèrica de pobles lliures. ERC no pacta amb independentistes catalans i pacta amb Bildu. No hi tinc res en contra, em sembla meravellós, però són dos discursos que no tenen res a veure. Junqueras presumeix d’historiador, però això és una manca de perspectiva històrica acollonant. Primer, perquè fa la impressió que intenta imitar una cosa absurda. És a dir, que li passarà com a Companys, que va entrar a la presó per trenta anys i al cap de sis mesos era president de la Generalitat. Doncs no. I segon, ostres!, és que no ha quedat clar, des d’una perspectiva històrica, que aquest moment és únic? Si deixem passar aquesta oportunitat, amb el merder que tenen a Madrid, i els donem la possibilitat de guanyar unes eleccions a Catalunya, ens faran miques! És una irresponsabilitat molt gran.
—Creieu que la batalla electoral ho empantanega tot?
—Sí. És una pena. Crec que l’únic qui no ho fa és Carles Puigdemont. Em fa aquesta impressió. I crec que ho ha demostrat. Les paraules no són suficients, calen fets. Que proposés d’anar segon en una llista unitària a les europees em sembla definitiu. Això és predicar amb els fets. Aquest home, essent ell el president i Junqueras el vice-president, volia anar de segon. Què més vols? Tampoc no puc oblidar haver sentit dir a Joan Tardà, a qui tinc tant de respecte –és això, que fot de tota aquesta història, que els d’ERC són molt bona gent i m’hi duc molt bé–, li he sentit dir que si s’ha de sacrificar Puigdemont, se’l sacrifica. I dius, un moment, com ho he d’entendre, això? Quan em pregunten si dubto si Junqueras mira més pel país que per ell mateix: sí, en dubto. Però si dius que s’ha de sacrificar a Puigdemont, és que ni ho dubtes.
—Tardà ha dit en una entrevista a La Vanguardia que el referèndum haurà de ser entre la independència i una proposta que presenti el govern espanyol. Hi esteu d’acord?
—Puc dir tranquil·lament que estic d’acord amb moltes coses que ha dit Tardà. Aquesta és la idea d’un referèndum pactat i, és clar, si és pactat és perquè hi ha un acord. Pots pactar això, sí. Per què no? Però a veure, jo vull el referèndum i el meu és: independència, sí o no. Considero que pactar és una concessió per ànim de cordialitat. I dir a uns senyors que no tan sols no s’han guanyat el dret de fer una proposta sinó que ni tan sols la tenen, ja és prou generós. Per què diu, Tardà, que som 50-50, si el CEO diu que vora el 60% dels catalans són favorables a la independència? Per què ho rebaixa? Coi, no ho rebaixis! No ho rebaixis fins on diu el senyor Sánchez. El meu referèndum és sí o no, unilateral i ràpid.
—Sou partidari de convocar un altre referèndum, doncs?
—Deixeu-m’ho pensar… Dependrà de les circumstàncies. És evident que, en la situació que som, algú o alguna cosa ha de ser un punt de ruptura. Un segon referèndum és un punt possible. Hi ha molta gent que pot dir ‘però si ja en vam fer un’. Sí, però mira on som…
—I què canviaria respecte de l’1-O?
—Podem esperar la reacció de l’adversari. Estem condemnats a prendre mesures que tinguin un risc de resposta que impliqui aquesta ruptura. Si no vaig equivocat, la tàctica de l’adversari és no moure’s, deixar que això es podreixi. Per això, la millor cosa que podem fer per a ajudar-los és no fer res. La situació només es deslloriga amb una confrontació. I aquesta confrontació ha d’arribar. Hem de provar que sigui incruenta, no violenta i que surti bé. És a dir, convocar un segon referèndum té la funcionalitat de mantenir-nos en la iniciativa política. Una confrontació política, no armada. Tenim el perfecte dret de fer-ho. Algú pot dir que ja ho hem fet, i sí, ens quedem amb l’1-O. Però què proposes ara? Fer-lo eficaç. Digues-me com. Qualsevol cosa que sigui fer eficaç el mandat del Primer d’Octubre és travessar la línia de la legalitat. Em sembla bé, també. Aquest és el joc, estem així. La línia de la legalitat és molt llarga, has de pensar per on entres. Probablement, per on tinguis menys resistència o més suport. Però sigui com sigui, hem de ser nosaltres. Ells es moren de ganes d’entrar aquí, aplicar el 155 i tot a prendre pel sac. Però no ho faran, perquè saben que això és un vesper. Necessiten una causa. La nostra posició és molt fotuda, perquè has de provocar això sense donar peu perquè es justifiqui una repressió. Tinc una gran admiració per Quim Torra. Crec que sense ser un polític de professió, ho fa de meravella.
—Al llibre comenteu que els processos d’independència són imprevisibles. Que es pot accelerar tot en quaranta dies o que poden passar quaranta anys. En quina situació es troba el procés català?
—Com més aviat, millor, òbviament. Alguna vegada m’han dit que posi data. No pots saber-ho. Hi intervenen molts cercles concèntrics i molts actors. Com diuen els economistes, hi ha el principi de ceteris paribus. És a dir, si es manté tot igual –el context internacional, la situació econòmica…– quin inconvenient hi hauria que a les eleccions catalanes vinents –quan toquin, no pas avançades– hi hagi una majoria independentista clara? Com la que hi ha ara. Que hi hagi unitat d’acció real de les forces independentistes i, efectivament, es reprodueixi la situació, es declari la República i es declari la independència de manera formal. A partir d’aquí, què pot passar? No ho sabem.
—Si es torna a declarar la independència i es vol fer efectiva de debò, cal un control del territori, una legitimació interna dels catalans contraris a la independència…
—Si hi ha hagut unes eleccions entremig i hi ha un resultat com el que dibuixa el CEO, no estaríem autoritzats a dirigir-nos a la minoria no independentista, donant-los totes les garanties, i forçant el nostre dret de fer eficaç la voluntat reiteradament exposada per l’electorat? Perquè, coi: 2014, 2015, octubre del 2017, desembre del 2017… I una altra vegada quan toqui.
—La reacció de l’estat espanyol pot tornar a ser la mateixa.
—La de sempre. És clar. Som en una situació en què no ens en sortirem sense una confrontació. El nostre interès és rebaixar la confrontació perquè sigui no violenta, i si n’hi ha, que sigui de l’estat. Però, alhora, el nostre interès és que hi hagi una iniciativa permanent per a assolir el nostre objectiu. Perquè tenir-lo allà i anar esperant… Esperant què? Que hi hagi una reacció de l’estat? No n’hi haurà, si no la provoques. I el joc és que has de provocar-la jugant amb tots els factors. La comunitat internacional ara està freda, però és que es pot posar molt terrible. Tot suma. Mentre les coses siguin com són, què en podem esperar? Però per què hem de suposar que no canviaran? Per què l’esquerra espanyola no pot veure d’una punyetera vegada que és el ximple útil de la dreta? La manera que consideren d’enfocar la qüestió catalana no té sortida. Per això m’hauria agradat que la CUP anés a les eleccions espanyoles, perquè els de Podem els diguessin que són els amics del 3%… Per això ells no convoquen a la manifestació de dissabte a Madrid. Ni Podem ni Esquerra Unida. Hi convoquen els passerells. La situació és volàtil i les fitxes es mouen molt. Els espanyols tenen eleccions. La cosa més probable, tocant ferro, és que la situació es reprodueixi, que no puguin formar majories. L’independentisme pot tenir la clau, però per a fer què? I quin govern no poden formar? Potser pacten el PSOE i el PP, la gran coalició. Com sempre ha volgut Felipe González. La cosa que dóna imatge d’estat, els dos partits dinàstics i tradicionals.
—Per què vau dir que la independència podria arribar abans de la segona meitat del 2019?
—Perquè quan un paio amb mala llet et pregunta una cosa perquè llepis, la millor cosa que pots fer és llepar. Tant hi fa. Qui pot predir el futur? Demanar a un paio que predigui alguna cosa, que sigui profeta, és demostrar que ets ximple. Sí, el 3 d’abril del 2019. No s’ha complert. I què, pensaves que es compliria?
—I per què vau demanar al president Mas que escrivís el pròleg del llibre? Ell diu que no ho sap.
—Té molta gràcia que l’escrivís, i demostra que té categoria. Perquè l’originalitat del moment actual, d’aquest moviment que pren forma a partir de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, és la transversalitat. És el fet que la reivindicació nacional s’avantposi a la qüestió social. Que la burgesia catalana s’hagi fet independentista és essencial i fonamental, és revolucionari. Pot sembla sorprenent i en podríem parlar durant una setmana. Jo sostinc que la burgesia és una classe revolucionària. És la classe que ha fet les revolucions. Els altres han parlat molt, però ells les han fetes. Podem fer una crítica al capitalisme salvatge establert per la burgesia, sens dubte. Però és una classe revolucionària. Qui ha fet la revolució anglesa, la nord-americana, la francesa? La burgesia.
—La revolució russa i les derivades van ser proletàries.
—Era una revolució proletària i ha durat el temps que ha durat. Als diferents països. Ho sento molt, però les revolucions proletàries, comunistes, que eren calcades a la francesa, però que volien ser-ne la negació, han donat el resultat que han donat. Més aviat decebedor. En fi, no es tracta de tornar a una vella tendència. Es tracta de reconèixer un fet fonamental. L’independentisme català ha estat sempre dividit per una línia de classe. La burgesia era pactista. Cambó i la Lliga eren com eren i en aquella època els independentistes de pedra picada eren els d’ERC; i els altres, uns botiflers, peix al cove, la puta i Ramoneta i tot això. S’ha acabat. Ara la burgesia és independentista. Per les raons que sigui. La CUP podria fer un seminari per a examinar quines estranyes raons psicològiques han portat la burgesia catalana a fer-se independentista [riu].
—…
—Això dóna al moviment una legitimitat transclassista que necessitem. No pots identificar un moviment d’alliberament nacional com aquest amb un partit, per molt que no t’agradi. Resulta que, aquí, aquesta parcialitat partidista del moviment independentista s’ha trencat per convertir-se en un moviment emancipador de tota la societat, que aparca els conflictes legítims per a un segon moment. Qui representa això millor que Mas? L’home que té un peu a la tradició burgesa, fins i tot del pujolisme més corrupte, i un altre a l’obertura a l’independentisme? Això va simbolitzar-se amb l’abraçada de David Fernàndez i Artur Mas que el bo de Pablo Iglesias no va entendre, però qualsevol que conegui tot això una mica ho entén. Aquella abraçada té una importància icònica i de profunditat molt forta. Si després recordem que Mas va ser l’objecte de les ires de la CUP per a llençar-lo a la paperera de la història i que va tenir els nassos d’enretirar-se, de posar el moviment davant dels seus interessos personals, crec que és de justícia reconèixer-li aquell mèrit. I si no l’hi volen reconèixer, reconèixer-li que té el patrimoni embargat. Això no ho fa qualsevol. Hi ha moltes circumstàncies que fan que, encara que jo no coincideixi amb Mas en res, cregui que és un deure de justícia de reconèixer el mèrit que té haver obert el camí, haver-se posat al capdavant de la causa, haver-se enretirat en el seu moment i, tanmateix, continuar dins la batalla. No s’hi ha girat en contra. Això és molt important. Si tu lluites contra la injustícia, t’has de situar al costat de qui és tractat injustament. Com Mas.
Podeu comprar Discurso a la nación catalana a la Botiga de VilaWeb
Explica que ara té una vida tranquil·la i que, a Madrid, la seva família havia arribat a una situació límit. És partidari de sortir de l’atzucac actual de la política catalana amb una confrontació directa amb l’estat espanyol i creu que la sentència del judici contra el procés ja està escrita, dictada per Felipe VI.
—Ara viviu a Sant Julià de Ramis. Com us hi sentiu?
—Molt bé. Com a casa. La vida m’ha canviat molt, per bé. És un plaer tenir veïns amb qui pots parlar. A Madrid era impossible.
—Parlar de política, voleu dir?
—Sí. La política ho envaeix tot. No es pot diferenciar. És present a tot arreu i en tot moment. Sobretot, si tens una certa significació. Els meus veïns a Madrid no són coneguts, però jo sí. Sóc conegut per una certa manera de veure la qüestió catalana, com diuen ells. Estic molt tranquil també pels meus fills. Són adolescents i els assetjaven a l’escola.
—Pel fet que defenseu el dret d‘autodeterminació?
—Sí, absolutament. Diumenge mateix, el meu fill gran va rebre un whatsapp d’un antic company d’escola que deia ‘Visca Espanya, puta Catalunya’. Això havia anat intensificant-se, i no podíem estar tota l’estona pendents de quines coses els poguessin passar. També em van entrar a casa. A despenjar una bandera republicana espanyola, imagineu-vos! Si hagués arribat a penjar una estelada… [Riu.] Van entrar una nit i la van arrencar.
—És a dir, que us vau traslladar a Catalunya per aquesta situació que patíeu a Madrid?
—Hi ha tres raons. Una és aquesta, evidentment. Una segona és que si tu expresses una determinada posició que implica una manera de viure i solidaritzar-te, tens l’obligació de predicar amb l’exemple. No n’hi ha prou de parlar, calen fets. Si tu penses, com jo ho penso, que el teu estat és injust i que defensa una injustícia en nom teu, què fas? Pots resistir, comprometre’t, i què més? Pots afegir-te a aquells qui són tractats injustament. La tercera raó és canviar una cultura per una altra. Donar als fills la possibilitat d’aprendre dues llengües, dues cultures. Una que ja tenen i una altra de nova. És molt enriquidor.
—Acabeu de publicar el llibre Discurso a la nación catalana. Alerteu que en el judici contra el procés es presenten les opinions com a delictes, que a ulls del tribunal hi ha ‘delictes d‘opinió‘. Ho podeu explicar?
—És una vella tradició europea. La llibertat d’expressió com a dret de pensar i expressar allò que penses és un dret molt recent. Les guerres de religió eren guerres de consciència. Tu no pots pensar i creure allò que el poder no vol que pensis ni creguis. Pensàvem que havíem conquerit aquest dret, però els drets no són mai segurs. Els has de defensar contínuament perquè te’ls poden prendre. El franquisme perseguia les opinions i perseguia consciències, tenia presos polítics i presos de consciència. La llibertat d’expressió és el dret més fonamental de tots, perquè sense aquest dret no pots protestar si ataquen els altres drets. És la primera línia de defensa. No pot haver-hi límits a la llibertat d’expressió, com diuen tota una colla d’imbècils. Els jutges, fiscals, mitjans de Madrid i polítics diuen que hi ha delictes d’opinió. L’independentisme és una ideologia, una opinió, i ha de tenir la mateixa llibertat que la resta. No és el cas. Hi ha un substrat previ a la consciència dels jutges que creuen que ser independentista ja és per se un delicte.
—Creieu que la sentència ja la tenen escrita?
—És una manera de parlar, però sí, és clar. Crec fermament que ja és escrita, per ordre directa del rei. La seva intervenció sobre el judici, fa uns dies, va ser absolutament innecessària. La va fer al Mobile. En un congrés de noves tecnologies. Quin és el sentit d’obviar tot això i tornar a amenaçar i parlar de la constitució sense la por de caure en el ridícul més espantós? Que un rei que deu el seu tron a una decisió d’un genocida parli de democràcia i estat de dret… La monarquia té un principi de legitimitat dinàstic, amb quin dret parla de democràcia als súbdits? És estúpid!
—Heu tancat una llista de la CUP i el 21-D vau tancar la llista d‘ERC. Ara que vénen eleccions, us han ofert d’anar a cap llista?
—No, no. Però, a més, aquestes ofertes tenen un valor simbòlic. Em van trucar, primer, David Fernàndez i, després, Gabriel Rufián. Vaig dir-li que no m’agradava gens que no hi hagués una llista única, però ho vaig acceptar. Però això no significa res, jo aniria a qualsevol llista independentista si m’ho demanessin, perquè no demano res. No hi ha cap dubte que vinc de l’esquerra i que sóc d’esquerres, però estic d’acord que ara mateix la qüestió nacional té prioritat sobre la qüestió social. Crec que sóc coherent. Aniria una altra vegada a la llista d’ERC, sens dubte. Però no crec que m’ho proposin.
—Per què?
—Perquè, amb més claredat o menys, tots hem jugat a rebaixar allò que es preveia com una manca de sintonia i acord. Però ha arribat un moment que ja no es pot continuar així. A mi em fot haver d’escriure si són independentistes o no. Però és que no hi ha més remei. Entenc que els electors tenim el dret de saber si votem un partit que només és independentista i vol la República catalana o bé té un pla B per a una hipotètica confederació ibèrica de pobles lliures. ERC no pacta amb independentistes catalans i pacta amb Bildu. No hi tinc res en contra, em sembla meravellós, però són dos discursos que no tenen res a veure. Junqueras presumeix d’historiador, però això és una manca de perspectiva històrica acollonant. Primer, perquè fa la impressió que intenta imitar una cosa absurda. És a dir, que li passarà com a Companys, que va entrar a la presó per trenta anys i al cap de sis mesos era president de la Generalitat. Doncs no. I segon, ostres!, és que no ha quedat clar, des d’una perspectiva històrica, que aquest moment és únic? Si deixem passar aquesta oportunitat, amb el merder que tenen a Madrid, i els donem la possibilitat de guanyar unes eleccions a Catalunya, ens faran miques! És una irresponsabilitat molt gran.
—Creieu que la batalla electoral ho empantanega tot?
—Sí. És una pena. Crec que l’únic qui no ho fa és Carles Puigdemont. Em fa aquesta impressió. I crec que ho ha demostrat. Les paraules no són suficients, calen fets. Que proposés d’anar segon en una llista unitària a les europees em sembla definitiu. Això és predicar amb els fets. Aquest home, essent ell el president i Junqueras el vice-president, volia anar de segon. Què més vols? Tampoc no puc oblidar haver sentit dir a Joan Tardà, a qui tinc tant de respecte –és això, que fot de tota aquesta història, que els d’ERC són molt bona gent i m’hi duc molt bé–, li he sentit dir que si s’ha de sacrificar Puigdemont, se’l sacrifica. I dius, un moment, com ho he d’entendre, això? Quan em pregunten si dubto si Junqueras mira més pel país que per ell mateix: sí, en dubto. Però si dius que s’ha de sacrificar a Puigdemont, és que ni ho dubtes.
—Tardà ha dit en una entrevista a La Vanguardia que el referèndum haurà de ser entre la independència i una proposta que presenti el govern espanyol. Hi esteu d’acord?
—Puc dir tranquil·lament que estic d’acord amb moltes coses que ha dit Tardà. Aquesta és la idea d’un referèndum pactat i, és clar, si és pactat és perquè hi ha un acord. Pots pactar això, sí. Per què no? Però a veure, jo vull el referèndum i el meu és: independència, sí o no. Considero que pactar és una concessió per ànim de cordialitat. I dir a uns senyors que no tan sols no s’han guanyat el dret de fer una proposta sinó que ni tan sols la tenen, ja és prou generós. Per què diu, Tardà, que som 50-50, si el CEO diu que vora el 60% dels catalans són favorables a la independència? Per què ho rebaixa? Coi, no ho rebaixis! No ho rebaixis fins on diu el senyor Sánchez. El meu referèndum és sí o no, unilateral i ràpid.
—Sou partidari de convocar un altre referèndum, doncs?
—Deixeu-m’ho pensar… Dependrà de les circumstàncies. És evident que, en la situació que som, algú o alguna cosa ha de ser un punt de ruptura. Un segon referèndum és un punt possible. Hi ha molta gent que pot dir ‘però si ja en vam fer un’. Sí, però mira on som…
—I què canviaria respecte de l’1-O?
—Podem esperar la reacció de l’adversari. Estem condemnats a prendre mesures que tinguin un risc de resposta que impliqui aquesta ruptura. Si no vaig equivocat, la tàctica de l’adversari és no moure’s, deixar que això es podreixi. Per això, la millor cosa que podem fer per a ajudar-los és no fer res. La situació només es deslloriga amb una confrontació. I aquesta confrontació ha d’arribar. Hem de provar que sigui incruenta, no violenta i que surti bé. És a dir, convocar un segon referèndum té la funcionalitat de mantenir-nos en la iniciativa política. Una confrontació política, no armada. Tenim el perfecte dret de fer-ho. Algú pot dir que ja ho hem fet, i sí, ens quedem amb l’1-O. Però què proposes ara? Fer-lo eficaç. Digues-me com. Qualsevol cosa que sigui fer eficaç el mandat del Primer d’Octubre és travessar la línia de la legalitat. Em sembla bé, també. Aquest és el joc, estem així. La línia de la legalitat és molt llarga, has de pensar per on entres. Probablement, per on tinguis menys resistència o més suport. Però sigui com sigui, hem de ser nosaltres. Ells es moren de ganes d’entrar aquí, aplicar el 155 i tot a prendre pel sac. Però no ho faran, perquè saben que això és un vesper. Necessiten una causa. La nostra posició és molt fotuda, perquè has de provocar això sense donar peu perquè es justifiqui una repressió. Tinc una gran admiració per Quim Torra. Crec que sense ser un polític de professió, ho fa de meravella.
—Al llibre comenteu que els processos d’independència són imprevisibles. Que es pot accelerar tot en quaranta dies o que poden passar quaranta anys. En quina situació es troba el procés català?
—Com més aviat, millor, òbviament. Alguna vegada m’han dit que posi data. No pots saber-ho. Hi intervenen molts cercles concèntrics i molts actors. Com diuen els economistes, hi ha el principi de ceteris paribus. És a dir, si es manté tot igual –el context internacional, la situació econòmica…– quin inconvenient hi hauria que a les eleccions catalanes vinents –quan toquin, no pas avançades– hi hagi una majoria independentista clara? Com la que hi ha ara. Que hi hagi unitat d’acció real de les forces independentistes i, efectivament, es reprodueixi la situació, es declari la República i es declari la independència de manera formal. A partir d’aquí, què pot passar? No ho sabem.
—Si es torna a declarar la independència i es vol fer efectiva de debò, cal un control del territori, una legitimació interna dels catalans contraris a la independència…
—Si hi ha hagut unes eleccions entremig i hi ha un resultat com el que dibuixa el CEO, no estaríem autoritzats a dirigir-nos a la minoria no independentista, donant-los totes les garanties, i forçant el nostre dret de fer eficaç la voluntat reiteradament exposada per l’electorat? Perquè, coi: 2014, 2015, octubre del 2017, desembre del 2017… I una altra vegada quan toqui.
—La reacció de l’estat espanyol pot tornar a ser la mateixa.
—La de sempre. És clar. Som en una situació en què no ens en sortirem sense una confrontació. El nostre interès és rebaixar la confrontació perquè sigui no violenta, i si n’hi ha, que sigui de l’estat. Però, alhora, el nostre interès és que hi hagi una iniciativa permanent per a assolir el nostre objectiu. Perquè tenir-lo allà i anar esperant… Esperant què? Que hi hagi una reacció de l’estat? No n’hi haurà, si no la provoques. I el joc és que has de provocar-la jugant amb tots els factors. La comunitat internacional ara està freda, però és que es pot posar molt terrible. Tot suma. Mentre les coses siguin com són, què en podem esperar? Però per què hem de suposar que no canviaran? Per què l’esquerra espanyola no pot veure d’una punyetera vegada que és el ximple útil de la dreta? La manera que consideren d’enfocar la qüestió catalana no té sortida. Per això m’hauria agradat que la CUP anés a les eleccions espanyoles, perquè els de Podem els diguessin que són els amics del 3%… Per això ells no convoquen a la manifestació de dissabte a Madrid. Ni Podem ni Esquerra Unida. Hi convoquen els passerells. La situació és volàtil i les fitxes es mouen molt. Els espanyols tenen eleccions. La cosa més probable, tocant ferro, és que la situació es reprodueixi, que no puguin formar majories. L’independentisme pot tenir la clau, però per a fer què? I quin govern no poden formar? Potser pacten el PSOE i el PP, la gran coalició. Com sempre ha volgut Felipe González. La cosa que dóna imatge d’estat, els dos partits dinàstics i tradicionals.
—Per què vau dir que la independència podria arribar abans de la segona meitat del 2019?
—Perquè quan un paio amb mala llet et pregunta una cosa perquè llepis, la millor cosa que pots fer és llepar. Tant hi fa. Qui pot predir el futur? Demanar a un paio que predigui alguna cosa, que sigui profeta, és demostrar que ets ximple. Sí, el 3 d’abril del 2019. No s’ha complert. I què, pensaves que es compliria?
—I per què vau demanar al president Mas que escrivís el pròleg del llibre? Ell diu que no ho sap.
—Té molta gràcia que l’escrivís, i demostra que té categoria. Perquè l’originalitat del moment actual, d’aquest moviment que pren forma a partir de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, és la transversalitat. És el fet que la reivindicació nacional s’avantposi a la qüestió social. Que la burgesia catalana s’hagi fet independentista és essencial i fonamental, és revolucionari. Pot sembla sorprenent i en podríem parlar durant una setmana. Jo sostinc que la burgesia és una classe revolucionària. És la classe que ha fet les revolucions. Els altres han parlat molt, però ells les han fetes. Podem fer una crítica al capitalisme salvatge establert per la burgesia, sens dubte. Però és una classe revolucionària. Qui ha fet la revolució anglesa, la nord-americana, la francesa? La burgesia.
—La revolució russa i les derivades van ser proletàries.
—Era una revolució proletària i ha durat el temps que ha durat. Als diferents països. Ho sento molt, però les revolucions proletàries, comunistes, que eren calcades a la francesa, però que volien ser-ne la negació, han donat el resultat que han donat. Més aviat decebedor. En fi, no es tracta de tornar a una vella tendència. Es tracta de reconèixer un fet fonamental. L’independentisme català ha estat sempre dividit per una línia de classe. La burgesia era pactista. Cambó i la Lliga eren com eren i en aquella època els independentistes de pedra picada eren els d’ERC; i els altres, uns botiflers, peix al cove, la puta i Ramoneta i tot això. S’ha acabat. Ara la burgesia és independentista. Per les raons que sigui. La CUP podria fer un seminari per a examinar quines estranyes raons psicològiques han portat la burgesia catalana a fer-se independentista [riu].
—…
—Això dóna al moviment una legitimitat transclassista que necessitem. No pots identificar un moviment d’alliberament nacional com aquest amb un partit, per molt que no t’agradi. Resulta que, aquí, aquesta parcialitat partidista del moviment independentista s’ha trencat per convertir-se en un moviment emancipador de tota la societat, que aparca els conflictes legítims per a un segon moment. Qui representa això millor que Mas? L’home que té un peu a la tradició burgesa, fins i tot del pujolisme més corrupte, i un altre a l’obertura a l’independentisme? Això va simbolitzar-se amb l’abraçada de David Fernàndez i Artur Mas que el bo de Pablo Iglesias no va entendre, però qualsevol que conegui tot això una mica ho entén. Aquella abraçada té una importància icònica i de profunditat molt forta. Si després recordem que Mas va ser l’objecte de les ires de la CUP per a llençar-lo a la paperera de la història i que va tenir els nassos d’enretirar-se, de posar el moviment davant dels seus interessos personals, crec que és de justícia reconèixer-li aquell mèrit. I si no l’hi volen reconèixer, reconèixer-li que té el patrimoni embargat. Això no ho fa qualsevol. Hi ha moltes circumstàncies que fan que, encara que jo no coincideixi amb Mas en res, cregui que és un deure de justícia de reconèixer el mèrit que té haver obert el camí, haver-se posat al capdavant de la causa, haver-se enretirat en el seu moment i, tanmateix, continuar dins la batalla. No s’hi ha girat en contra. Això és molt important. Si tu lluites contra la injustícia, t’has de situar al costat de qui és tractat injustament. Com Mas.
Podeu comprar Discurso a la nación catalana a la Botiga de VilaWeb
dissabte, 16 de març del 2019
dissabte, 9 de març del 2019
La dura carta del diputat flamenc amenaçat per Vox a Tajani
ultradreta
La dura carta del diputat flamenc amenaçat per Vox a Tajani
Alba SoléFoto: EFE
Barcelona. Dissabte, 9 de març de 2019
2 minuts
My letter to @EP_President
after the VOX event. “I strongly condemn the unequal treatment where
parties to one side of a political issue can express their opinion (...)
whereas parties on the other side of the same political issue are
withheld from expressing themselves”
Com a conseqüència d'aquest lamentable comentari, l'eurodiputat ha escrit una carta al president del Parlament Europeu, Antonio Tajani.
A la missiva, Demesmaeker explica que va intervenir a la ponència per
recordar sobre quins fonaments està construïda la Unió Europea: "el
respecte per la democràcia i per la diversitat d'opinions polítiques".
Uns fonaments que, segons l'eurodiputat, Vox no va respectar.De fet, explica Demesmaeker a Tajani, Ortega-Smith "va suggerir que Carles Puigdemont m'havia pagat diners per fer aquesta intervenció". D'aquesta manera, l'eurodiputat també recorda el comentari amenaçador del líder de Vox captat per les càmeres:
La casa europea de la democràcia
Demesmaeker es va quedar perplex davant d'aquest comentari del dirigent ultra i li recorda a Tajani que el Parlament Europeu és "la casa europea de la democràcia i aquí estem compromesos amb la llibertat d'expressió i el pluralisme".L'eurodiputat assegura que durant aquella conferència es va sentir "intimidat per l'atmosfera amenaçadora i el llenguatge contra la seva intervenció". En la mateixa línia, denuncia que durant la ponència de Vox es van fer acusacions sense fonament com per exemple "dir que el govern català, escollit democràticament, és un règim autoritari que intenta rentar el cervell dels nens". Demesmaeker també carrega contra les declaracions d'Ortega-Smith en que titlla Òmnium Cultural d'"organització paramilitar".
En un moment de la carta, Demesmaeker apuja el to i exigeix a Tajani que aturi "els estàndards dobles que s'apliquen en aquesta casa". L'eurodiputat no s'explica perquè es va prohibir una conferència que havien de pronunciar els presidents Carles Puigdemont i Quim Torra al Parlament Europeu i es permet la de Vox.
Demesmaeker condemna el que ell considera un tracte "desigual" i matisa que el Parlament té "l'obligació política i moral de permetre que tothom expressi la seva opinió".
Procés sobiranista
El diputat flamenc amenaçat per Vox: "Això és pur franquisme"
parlament europeu
Vox crida "Puigdemont a presó" al Parlament Europeu
Parlament europeu
Treballadores de la UE protesten contra l'acte de Vox a l'Eurocambra
divendres, 8 de març del 2019
dimecres, 6 de març del 2019
dimarts, 5 de març del 2019
Rajoy va destruir tots els documents de l'1-O que hi havia a la Moncloa
Judici al procés
Rajoy va destruir tots els documents de l'1-O que hi havia a la Moncloa
El NacionalBarcelona. Dimarts, 5 de març de 2019
1 minut
El govern de Mariano Rajoy va destruir tots els documents relacionats amb l'1-O que hi havia a la Moncloa
abans que arribés Pedro Sánchez com a nou president, per la qual cosa
l'actual govern espanyol no té capacitat per confirmar cap de les
comunicacions i testimonis que estan sent aportats en el
judici al procés.
Segons avança OkDiario, el PSOE va descobrir quan va arribar a la Moncloa que els ordinadors havien estat esborrats i tots els documents referents a l'1-O havien estat triturats per complet per ordre dels equips sortints de l'Executiu de Mariano Rajoy.
D'aquesta manera, segons aquest mitjà, hauria desaparegut tota la documentació referent a negociacions entre els governs espanyol i català, com també les decisions policials o polítiques adoptades en el moment del referèndum independentista.
Segons avança OkDiario, el PSOE va descobrir quan va arribar a la Moncloa que els ordinadors havien estat esborrats i tots els documents referents a l'1-O havien estat triturats per complet per ordre dels equips sortints de l'Executiu de Mariano Rajoy.
D'aquesta manera, segons aquest mitjà, hauria desaparegut tota la documentació referent a negociacions entre els governs espanyol i català, com també les decisions policials o polítiques adoptades en el moment del referèndum independentista.
dilluns, 4 de març del 2019
El Col·legi d'Advocacia de Barcelona acusa el TS de vulnerar els drets dels presos polítics
El Col·legi d'Advocacia de Barcelona acusa el TS de vulnerar els drets dels presos polítics
Una comissió de l'Icab critica que s'utilitzin proves que les defenses no coneixien
La Comissió de Defensa del Col·legi de
l'Advocacia de Barcelona (Icab) ha carregat contra la vulneració de
drets que s'estaria produint en el judici dels presos polítics. Ho ha
explicat en un comunicat que recull Europa Press i que remarca que s'estan utilitzant proves procedents del jutjat d'instrucció número 13 de Barcelona que les defenses no coneixien i que això suposa saltar-se "el principi d'igualtat d'armes".
Segons el text, el comportament del Tribunal Suprem provoca la
indefensió dels acusats per la "inadmissió de proves" presentades per
les defenses.
A més, critica "la dificultat d'accés a la sala d'observadors" i "advocats". I puntualitzen que els lletrats tenen dret, a més, a un espai reservat separat del públic del que no estan disposant.
La comissió posa emfàsi en denunciar la ratificació de la presó preventiva mentre duri el judici perquè suposa "una greu limitació del dret defensa", pels horaris –que no permeten que els presos puguin dutxar-se amb aigua calenta al matí– i el funcionament dels trasllats.
Capítol a part mereix la vulneració dels drets lingüístics, afegeix la cambra de l'Icab, que també carrega contra "les presses" del TS en els ritmes previstos.
A més, critica "la dificultat d'accés a la sala d'observadors" i "advocats". I puntualitzen que els lletrats tenen dret, a més, a un espai reservat separat del públic del que no estan disposant.
La comissió posa emfàsi en denunciar la ratificació de la presó preventiva mentre duri el judici perquè suposa "una greu limitació del dret defensa", pels horaris –que no permeten que els presos puguin dutxar-se amb aigua calenta al matí– i el funcionament dels trasllats.
Capítol a part mereix la vulneració dels drets lingüístics, afegeix la cambra de l'Icab, que també carrega contra "les presses" del TS en els ritmes previstos.
Les defenses desarticulen el “Comando Rebujito” a l’espera de De los Cobos
Les defenses desarticulen el “Comando Rebujito” a l’espera de De los Cobos
Els lletrats del Parlament deixen desprotegida Forcadell | Batussa de Marchena amb els lletrats | Sense igualtat d’armes
per Quico Sallés (Tribunal Suprem)
04/03/2019
23:12
elMón
|
Diuen que el dilluns és un mal dia. Tot i aquesta divisa popular, el president la sala Penal del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, ha decidit habilitar els dilluns i no pas els divendres per enllestir la feina de la causa especial 20907/2017, el judici del procés. Però no en tindrà prou. Era previsible. De fet, aquest primer dilluns habilitat no ha fallat al mal averany i s’ha deixat dos testimonis al rebost, el delegat del govern espanyol durant la tardor de 2017, Enric Millo, i l’exconsellera de Presidència, Neus Muntè. Dos noms que demà hauran de competir amb una de les grans estrelles esperades del procés: el Coronel Diego López de los Cobos, el coordinador del fiasco de l’acció policial del Primer d’Octubre.
De los Cobos ha agafat més importància per a les defenses. Els lletrats dels acusats ja esmolen gavinets, després que hagin desarticulat el “comando rebujito”, el nom amb què es coneixia per Madrid, l’antiga cúpula del ministeri de l’Interior, amb Juan Ignacio Zoido, de cap de files i José Antonio Nieto de Secretari d’Estat de Seguretat. Tots eren de Sevilla, d’aquí el nom d’aquesta beguda típica de mançanilla amb gasosa per identificar-los. “Aquell ministeri sempre estava de Feria de Abril, i els caps de setmana -de divendres a dilluns- sempre es buscaven actes per la zona”, expliquen alguns dels veterans que segueixen la crònica ministerial. Fins i tot, el diumenge Primer d’Octubre de 2017, Zoido anava a anar a Andalusia, però es va quedar al seu despatx de Madrid. Una situació estranya ja que al gabinet de crisi de la Moncloa, comandat per Soraya Saenz de Santamaria, que no el volia veure ni en pintura per la seva relació amb Dolores de Cospedal.
Nieto i la policia exemplar
La compareixença de Zoido dijous i la d’aquest dilluns de Nieto han tingut un to molt diferent entre sí. Nieto ha assumit la defensa política dels operatius, ha qualificat “d’exemplar” l’actuació policial, ha carregat els neulers contra els Mossos i ha negat que la policia “fes càrregues”. De fet, ha contradit Soraya Saenz de Santamaria i ha informat que abans del 8 de setembre ja es planteja l’enviament de dotacions policials a Catalunya. Així mateix, s’ha vantat que la policia i la Guàrdia Civil no van utilitzar tota la força que podien arribar a utilitzar.
Nieto ha donat alguna alegria a la Fiscalia fins al punt que ha gosat assegurar que la Moncloa va proposar descafeïnar el referèndum a un nivell més baix que el 9N oferint pau policial a canvi de votar a places i espais oberts. Nieto ha tonat a evidenciar l’obsessió gairebé malaltissa que l’excúpula d’Interior i policial tenia i té amb el Major dels Mossos Josep Lluis Trapero. L’aleshores número dos del ministeri ha donat unes explicacions a les acusacions sobre el plantejament a Catalunya com si un general nord-americà expliqués al detall els operatius a Vietnam. Si Nieto ha aguantat bé l’interrogatori de la fiscalia -clarament entrenat i assajat- no ha resistit l’empenta de les defenses.
La seu la CUP, els Mossos i l’estranya desaparició dels policies ferits
Ha obert el foc Xavier Melero, l’advocat de Joaquim Forn, que no s’ha estat de romanços. Amb la seva tècnica d’interrogatori dura, eficaç i directa ha fet caure Nieto que assegurava que complia ordres de la instrucció de la fiscalia. Melero li ha recordat que l’ordre del ministeri fiscal havia caigut i manava una interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia que prohibia precintar llocs públics on es fessin altres activitats fins que no arribés la jornada de l’1-O. També l’ha fet caure en errades clamoroses com el número d’efectius de Mossos o que només es van atendre 12 dels 112 requeriments de suport dels Mossos a les policies espanyoles quan el comissari Ferran Lòpez va demanar-ho passats pocs minuts de les 9. Així com no ha sabut respondre quants policies van resultar ferits.
Benet Salellas, Jordi Pina i Andreu Van der Eynde han reblat el clau. Un li ha fet pujar els colors quan li ha recordat el setge a la seu de la CUP. “Era en compliment a una ordre judicial”, ha replicat Nieto. No hi havia cap ordre i de fet, l’actuació policial està investigada per l’Audiència de Barcelona per un possible delicte de coaccions. Pina li ha tret la gran carta de la defensa de Josep Rull, el vaixell dels piolins encarregat abans del 20 de setembre i el seu intent d’atracament fallit a Palamós. I van der Eynde l’ha deixat en evidència en mostrar que no ha pogut enumerar ni un simple fet de violència als carrers de Catalunya.
Esperant de los Cobos i les dues estratègies
Ara les defenses esmolen els ganivets per marcar de los Cobos. Fins i tot, amb aquest coordinador hi ha alguna personal amb els encausatsi amb alguns dels lletrats que ja van escoltar la seva intervenció durant la instrucció. La defensa de Forn considera que el seu testimoni és clau per aclarir el perquè de la trencadissa de la coordinació policial a primera hora del matí de l’1-O. De fet, hi ha alguna sospita que va ser l’impulsor efectiu de donar l’ordre de carregar.
Al cap i a la fi, hi havia una doble estratègia entre els comandaments policials. Una passava per sortir de les casernes a les dues de la nit i prendre diversos col·legis i evitar així que entrés la gent. Amb una imatge general en trenta o quaranta col·legis presos per la policia i sense que la gent entrés n’hi havia prou per desarticular sense garrotades el referèndum. No era el mateix prendre una possió que defensar-la segons l’opinió de molts comandaments. Una segona opció, proposada pels falcons era impedir amb tota la força possible un altre 9-N. Va guanyar aquesta segona amb la condescent complicitat de los Cobos.
També aquest dimarts han de passar per l’estrada Neus Munté, Enric Millo i Juan Antonio Puigserver, el cap dels Mossos durant l’aplicació del 155 així com la resta de comandaments policials que hi havia llavors a Catalunya i que van participar d’una manera o altres en l’operatiu. Així s’espera l’excap de la Prefectura del Cos Nacional de Policia, Sebastian Trapote i el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, Angel Gozalo.
Tarda de gresca
La tarda de testificals ha tingut una seriosa topada, la primera de més intensitat, entre Marchena i les defenses arran de l’interrogatori de Roger Torrent. Marchena ha retallat les ales als lletrats i els ha demanat cenyir-se a les preguntes dels fets pels quals havien estat cridat testimonis. “Si volien preguntar de més coses haver-los convocat vostès”, ha advertit després de demanar que res d’entrar en debats amb qui mana més d’aquella sala. Torrent aliè a la bronca li ha etzibat al Tribunal que “tinguin present que tornarem a votar”. Una picabaralla que ja venia escalfada per un article de Jordi Turull a La Vanguàrdia denunciant les condicions del judici que no els permet afrontar-s’hi en igualtat d’armes.
Després de Torrent la tarda ha estat més previsible amb les testificals dels membres de la Mesa no imputats i de l’exlletrat major del Parlament, Antoni Bayona, i el secretari general del Parlament Xavier Muro. L’encara vicepresident segon de la cambra catalana, José Maria Espejo Saavedra, de Ciutadans ha estat el que se l’ha vist més còmode estripant sobre la conducta de la majoria sobiranista de la Mesa i criticant que deixessin passar les iniciatives parlamentàries. En el seu lloc, el secretari segon de la Mesa, el socialista David Pérez, també ha alertat que va avisar i intentar impedir la tramitació de les iniciatives proreferèndum però no ha fet sang. De fet, ha tirat de beta de la fórmula “No ho sé” o “no ho recordo” quan s’ha vist asfixiat per algun interrogatori.
Per la seva banda, Bayona, l’exlletrat major ferit d’ego per no haver tingut la confiança en el Govern d’Artur Mas, ha carregat contra les decisions de la Mesa i ha presumit d’haver avisat de tot el que podria passar. Ara bé, després de retreure als membres sobiranistes de la Mesa que tramitessin iniciatives per afavorir el referèndum, el lletrat Francesc Homs li ha etzibat un informe tècnic signat pel mateix Bayona el 2014 on defensava que el dret a decidir es podia exercir dins la Constitució espanyola. Muro s’ha amagat de la tele i només ha permès reproduir el so de la seva intervenció. El funcionari de més alt rang del Parlament ha insistit que la Mesa no només pot mirar que es compleixin els requisits formals de les inciatives sinó que han de controlar que no siguin “de manera palmària i evident contradictòries amb la Constitució”. Mentrestant, Forcadell somreia i criticava amb el cap les paraules de Muro, que no sortia per la tele però ha hagut d’aguantar la mirada clara, directa i oberta de Forcadell.
Puigdemont titlla de "covarda" a la UE per no pressionar Espanya com Polònia i Hongria
Puigdemont titlla de "covarda" a la UE per no pressionar Espanya com Polònia i Hongria
El president a l'exili ha entrat aquest dilluns a l'Eurocambra per inaugurar una exposició sobre el català
elMón
|
El president a l'exili Carles Puigdemont ha assistit aquest dilluns a la inauguració d'una exposició sobre la llengua catalana a la seu del Parlament Europeu a Brussel·les, en què ha criticat que es prohibís fa unes setmanes una conferència en la qual ell hi havia d'intervenir i ha acusat les institucions de la UE d'una actitud "covarda" per no pressionar Espanya com ho fan amb altres membres com Polònia i Hongria. "Aquest és el típic doble estàndard que fa mal a la democràcia europea. Són molt valents quan es tracta d'exigir, i així han de fer-ho, a estats com Hongria i Polònia, però són molt covards quan s'ha d'exigir el mateix a un Estat com l'espanyol", ha declarat Puigdemont a la premsa.
"Són molt valents prohibint que un representant dels catalans, el president Quim Torra, pugui fer ús d'una sala malgrat tenir el dret legítim de fer-ho, o jo mateix, i en canvi són molt covards a l'hora de bloquejar els partits feixistes, a la ultradreta", ha continuat. Puigdemont ha criticat així que l'Eurocambra hagi finalment autoritzat la conferència del proper dimecres en la qual intervindran diversos membres del partit d'ultradreta espanyol Vox. Els serveis de seguretat de la institució han donat llum verda a l'acte de Vox després de concloure que no planteja problemes de seguretat -com sí van veure en la conferència prevista el febrer amb Puigdemont i Torra-. Puigdemont ha conclòs que el president del Parlament Europeu, el conservador italià Antonio Tajani, "es troba en campanya electoral" i "com que té por dels mals resultats" del Partit Popular Europeu, comença a "festejar els vots de la ultradreta espanyola".
En tot cas, ha remarcat, que "és important que, de cara a les eleccions, sapiguem exactament quina resposta donar a aquesta regressió democràtica d'una Europa en mans d'aquesta gent, gent com Tajani". El polític català ha recordat que no és la primera vegada que trepitja les instal·lacions del Parlament europeu, encara que sí és la primera vegada que ho fa després de l'exili a Bèlgica. El president ha estat convidat per l'eurodiputat de PDeCAT Ramon Tremosa, qui va organitzar al costat de Plataforma per la Llengua una exposició sobre el català que pretén denunciar que un idioma parlat per milions d'europeus no sigui oficial en la Unió Europea. L'exposició va ser inicialment suspesa pels serveis de l'Eurocambra a considerar que tenia un contingut "obertament polític" i era inadequada a pocs mesos de les eleccions generals a Espanya, però finalment va ser autoritzada després d'acceptar alguns canvis per rebaixar el seu perfil polític.
A l'acte han assistit la resta de polítics catalans exiliats de la Justícia espanyola a Bèlgica amb Puigdemont -Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig-. També hi eren eurodiputats nacionalistes com el flamenc Mark Demesmaeker (NV-A), Matt Carthy (Sinn Fein), Izaskun Bilbao (PNB) i Josep-Maria Terricabras (ERC). La presència de Puigdemont ha estat una incògnita fins a l'últim moment, perquè els organitzadors no van comunicar al Parlament Europeu el seu nom a la llista prèvia de convidats a l'exposició ni des de l'equip de l'expresident és va voler informar sobre la intenció d'acudir. Finalment, Puigdemont ha entrat amb normalitat a la seu de l'Eurocambra com a part dels convidats d'últim minut de l'eurodiputat Tremosa, després de presentar la seva documentació i passar amb normalitat els controls de seguretat habituals.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)