Tsunami Democràtic es mobilitza pel Clàssic del 18 de desembre
El Nacional Foto: FC Barcelona
Barcelona. Dimecres, 23 d'octubre de 2019
1 minut
Tsunami Democràtic ha cridat a mobilitzar-se el proper 18 de desembre, data final del primer Clàssicde
la temporada. En una piulada aquest dijous al vespre, la plataforma ha
considerat una victòria el canvi de data, que originalment coincidia amb
la manifestació del 26-O de protesta per la sentència. "Guanyar sense baixar de l'autocar", ha celebrat.
Tot i això, el canvi de data no ha dissuadit la mobilització del
Tsunami, que avisa que convocarà algun tipus d'acció el nou dia del
Clàssic. De moment, però, no concreten més la convocatòria, tan sols
asseguren que "ens veiem el 18 de desembre".
El Comitè de Competició ha confirmat avui la data
final, després que decidís la setmana passada ajornar el partit en vista
de la manifestació. La data escollida és la que volien tant blaugranes com madridistes, mentre que La Lliga volia que es jugués el 4 de desembre.
Tot i això, un dels problemes que sigui el 18 de desembre és que hi
ha programats partits de la Copa del Rei. D'aquesta manera, el Barça, el
Madrid i els seus rivals hauran de mirar els calendaris i acordar un
nou dia.
EL
BLOC DEL VÍCTOR, conjuntament amb els seus 50 BLOCS MONOGRÀFICS,
s'adhereix a la vaga general d'aquests divendres 18 d'octubre, per
protestar per la injusta sentència del judici al Procés, i en suport als
Presos Polítics i Exiliats, entre altres.
Com funciona el codi QR de l’app del Tsunami Democràtic?
Tots els consells per fer funcionar la nova app del Tsunami Democràtic
Després de l’èxit de les primeres mobilitzacions del Tsunami Democràtic després de fer-se pública la sentència contra el procés.
L’organització va donar a conèixer un nou canal per comunicar-se amb la
gent: una aplicació. ‘Servirà per coordinar i visibilitzar les accions
fetes a tot el territori i que tothom pugui ser part del Tsunami’,
asseguren. Fins ara, el Tsunami utilitzava Twitter i Telegram —on té més de 220.000 subscriptors— per comunicar-se. A part de la seva web, tsunamidemocratic.cat.
Molta gent ha tingut problemes per baixar-se l’app, instal·lar-la o
amb el QR que serveix per activar-la. En aquesta notícia trobareu tot de
consells per poder-la utilitzar.
Com instal·lar l’app del Tsunami?
El primer pas és descarregar-se l’app. Ho podeu fer aquí i aquí. De
moment, l’app és només per a telèfons Android i, a més, no està
disponible a Google Play. És per això que instal·lar-la és una mica més
complicat del que estem acostumats. El primer que hem de valorar és
quina de les dues versions de l’arxiu .apk hem de descarregar i
instal·lar, segons el model del vostre telèfon.
Per a la majoria de telèfons cal descarregar la versió 1, però pels
models més recents o d’alta gamma cal instal·lar la versió 2. Alguns
d’aquests mòbils són: Samsung (Note 10, Note 10+, Note 9, Note 8, Galaxy
S10, Galaxy S9, Galaxy S8, Galaxy S7, Galaxy S6), Google (Nexus 6P,
Nexus 5X, Pixel, Pixel 2, Pixel 3, Pixel 3A), OnePlus (2, 3, 3T, 5, 5T,
6, 6T, 7, 7 PRO) o Huawei (P9, Mate 10, P20, Mate 20, Mate 20 Pro). La web del Tsunami Democràtic ens ofereix dues versions per a instal·lar l’app.
Si no hem pogut entrar a la web principal perquè està col·lapsada o
si ens han passat directament els arxius, ens hem de fixar en el nom de
l’arxiu. La idea és la mateixa, però en comptes de dir ‘versió 1’ o
‘versió 2’ diu ‘ARMv7’ o ‘ARM64’. La majoria de telèfons han
d’instal·lar l’arxiu ‘ARMv7’, però els models nous i d’alta gamma
necessiten l’arxiu ‘ARM64’. La web alternativa per a descarregar l’app del Tsunami fa servir una nomenclatura diferent.
Un cop heu descarregat l’arxiu, trobeu un darrer escull
abans de poder instal·lar-lo. Per defecte, Android mira de protegir els
telèfons davant de virus i més programari maliciós fent que només es
puguin instal·lar aplicacions provinents de Google Play. És per això que
quan intenteu instal·lar l’app del Tsunami us demanarà si voleu
instal·lar aplicacions d’origen desconegut, opció que haureu d’activar.
Cada telèfon és un món, però la casella que cal marcar serà similar a
aquesta:
Quan l’instal·leu l’app us trobareu que heu de validar l’aplicació amb un codi QR.
La diferència entre aquesta aplicació i el canal de Telegram és que
aquest és un mètode de comunicació privat entre convocants i
manifestants. En canvi, al canal de Telegram hi pot accedir tothom,
inclosos agents dels cossos policíacs.
Per accedir a l’app del Tsunami necessitem que algú de confiança ens
passi un codi QR que haurem d’escanejar. Com tot just s’acaba de
publicar, de moment hi ha poca gent que en té, però a mesura que passin
les hores i els dies s’aniran estenent entre la població.
Quan hàgim pogut entrar l’aplicació, ens demanarà que indiquem la
nostra disponibilitat i recursos a l’hora de mobilitzar-nos. Segons
aquests paràmetres, ens proposaran unes accions o unes altres.
Alguns usuaris han tingut dificultats a l’hora de llegir el codi QR o
que, fins i tot, un cop llegit l’aplicació registra un error i ens fa
tornar-lo a llegir. De moment, el Tsunami Democràtic no ha fet cap
comunicació sobre aquests errors, però VilaWeb ha pogut saber que cada codi QR té uns usos limitats, per això us podeu trobar en la situació que us passin un codi que ha funcionat algú però que a vosaltres no funcioni. Tota la informació sobre les Marxes per la Llibertat
L’ANC i Òmnium anuncien la resposta a la sentència: cinc marxes de tres dies
Les columnes recorreran 100 quilòmetres a peu en tres dies per
confluir a Barcelona · Es convocaran en dimecres, dijous i divendres en
funció del dia que es faci pública la sentència
L’ANC i Òmnium Cultural han anunciat les primeres accions unitàries per a respondre a la sentència del Tribunal Suprem espanyol. El dia que es publiqui la sentència, la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, i el vice-president d’Òmnium, Marcel Mauri, explicaran quan començaran les cinc marxes multitudinàries
anomenades Marxes per la Llibertat, que sortiran de cinc ciutats
diferents –Girona, Vic, Berga, Tàrrega i Tarragona– i que aniran passant
poble a poble per tot el territori fins a arribar a Barcelona.
Durant tres dies, es recorreran 100 quilòmetres,
dividits en cinc etapes. El primer i segon dia hi haurà dues etapes (una
al matí i una a la tarda), i el tercer dia només una, perquè s’arribarà
a Barcelona al migdia. Cada etapa té aproximadament uns 20 quilòmetres.
L’ANC té previst de convocar les marxes en dimecres, dijous i divendres
en funció del dia que es faci pública la sentència.
Les marxes, inspirades en altres marxes pacífiques històriques,
pretenen ser una resposta de país en favor de la llibertats dels presos
polítics, els exiliats, en contra de la repressió i per reivindicar el
dret d’autodeterminació. La voluntat és implicar tot el territori, de
manera transversal i plural, i retornar a la ciutadania el paper
protagonista de les mobilitzacions.
Tothom qui hi vulgui participar només caldrà que s’hi uneixi, sense
limitacions ni l’obligatorietat de completar etapes senceres. Cada etapa
començarà i acabarà en un nucli urbà, des d’on s’oferirà a preu
simbòlic esmorzar, dinar i sopar populars. També s’hi podrà pernoctar de
franc i prosseguir la marxa l’endemà, prèvia reserva a la web www.marxesperlallibertat.cat que s’activarà aquest vespre.
Concentracions quan surti la sentència
El mateix dia que el Tribunal Suprem espanyol faci pública la seva
decisió, les entitats també convocaran concentracions a les 20.00 a
diversos punts del Principat. Els detalls d’aquesta acció es concretaran
pels canals oficials de l’ANC i Òmnium Cultural.
Els organitzadors de la consulta d’Arenys de
Munt sobre la independència opinen que sense aquest precedent no
s’hauria produït l’onada de consultes posterior, ni el 9-N ni l’1-O
Responsabilitzen de “l’actual decepció de la
gent” els grans partits polítics, “que no han sabut fer un front comú”
Virtudes Pérez-barcelona
Les consultes van moure un milió de votants i 60.000 voluntaris
El 13 de setembre que ve es commemorarà el desè aniversari de la
consulta d’Arenys de Munt sobre la independència, una fita històrica que
va desencadenar una allau de consultes populars arreu de Catalunya, i
que representa per al sobiranisme la veritable espurna que va encendre
la flama independentista.
Els organitzadors d’aquella primera consulta ho tenen clar. Sense
Arenys de Munt no hi hauria hagut ni l’ANC, ni el 9-N ni l’1 d’octubre.
N’està especialment convençut Josep Manel Ximenis, una de les cares més
visibles de l’organització d’aquella primera consulta, que en aquells
moments era regidor de la CUP, el partit que va presentar la moció a
l’Ajuntament que va fer possible la consulta. Actualment Ximenis és el
president del Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (Mapa) i no només
està desvinculat de qualsevol partit polític (va ser alcalde per la CUP
del 2011 al 2013 fins que una moció de censura d’ERC, CiU i el PSC el
va fer fora), sinó que els responsabilitza –ho va tornar a fer durant la
Universitat de Prada la setmana passada– “d’impedir que la societat
catalana avanci cap a la independència”.
Per Ximenis, la consulta d’Arenys “va servir per superar les pròpies
pors i per canviar l’estratègia independentista”. El 13 de setembre de
fa deu anys “la gent va demostrar que units i ben organitzats podem
desafiar l’Estat”. Aquesta “força de la gent, aquesta capacitat d’autoorganitzar-nos”,
com destaca Ximenis, és la que va permetre que en només tres mesos la
consulta arribés a 167 municipis, entre altres els primers de grans
dimensions, com ara Sant Cugat del Vallès o Vic. I que en poc més d’un
any, amb la sentència de l’Estatut pel mig, es repetís en 538 municipis
més fins a arribar a Barcelona el 10 d’abril del 2011. Alfred Bosch,
llavors portaveu de Barcelona Decideix, va definir tot el procés de
“màgic” després de la consulta a la capital catalana i va expressar la
seva confiança que “no ho esgarrem”.
Després hi va haver la consulta del 9-N del 2014 convocada per Artur
Mas i el referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Però també el 155 i els
empresonaments, entre altres els de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart,
responsables de l’ANC i Òmnium Cultural, respectivament, un veritable
cop a l’ànima del moviment ciutadà més allunyat d’interessos
partidistes. “La consulta d’Arenys va ser la demostració que un poble de
forma pacífica i estratègicament organitzat pot fer el que vulgui”,
assegura Carles Móra, en aquell moment alcalde per Arenys de Munt 2000,
que precisament per haver viscut molt intensament aquell inici no amaga
un cert desencant. “Jo vaig arribar a fer 80.000 quilòmetres, fins que
els recursos es van esgotar. Visitàvem la gent porta a porta per
aconseguir adhesions”, recorda Móra, que, com Ximenis i tants altres de
la comissió organitzadora, va rebre amenaces de mort i moltes pressions,
per exemple de la Falange, que va organitzar una marxa el mateix dia de
la consulta per intentar que s’anul·lés la convocatòria. “Van ser dies
difícils però hi havia molta unitat, molta il·lusió. Tothom va fer el
que havia de fer i per això va sortir bé”, insisteix Móra, que afirma
que ha tret com a gran lliçó d’aquell moment “que la solució està en
mans del poble”.
Móra diu que és conscient que “la gent està espantada després dels
empresonaments” i que també està “decebuda per la incapacitat dels
partits independentistes de fer un front comú”, un fet “inexplicable”.
Però, malgrat això, no dona res per perdut. Al contrari, està convençut
que “cal fer un foc nou perquè aquells que es fiquin en política no
defensin privilegis sinó que tinguin clar que la prioritat és el país i
la seva gent”.
En aquest sentit, Móra anima la gent a manifestar-se aquest 11 de
setembre. “Hi ha hagut una repressió molt forta i cal respondre. Ens hem
d’entossudir en una desobediència pacífica però contundent. Ho vam
demostrar a Arenys i ho podem tornar a fer”, destaca.
Per Anna Arqué, una de les impulsores de consultes posteriors, “la
votació d’Arenys va agafar una dimensió nacional amb el moviment de les
consultes que va arribar a un milió de votants, gràcies a 60.000
voluntaris i amb 300 observadors internacionals”. Sense aquesta allau de
consultes, diu Arqué, “Arenys hauria quedat en una anècdota local”.
LES FRASES
La consulta va servir per superar les pròpies pors i per canviar l’estratègia independentista
Josep Manel Ximenis
regidor de la cup el 2009 i un dels impulsors de la consulta
Vam demostrar que un poble estratègicament organitzat pot fer el que vulgui
Carles Móra
alcalde d’arenys (arenys de munt 2000) el setembre del 2009
Sense la dimensió nacional que va agafar amb l’onada de consultes hauria estat una anècdota local
Anna Arqué
impulsora del moviment de consultes posterior
Si Arenys no hagués demostrat que es podia fer en l’àmbit nacional no s’hauria fet mai
Xavier Mas
organitzador de la consulta d’arenys
Reconeixement als represaliats per l’1-O
Des que es va organitzar la consulta
d’Arenys, s’ha muntat un aplec anual al poble per commemorar
l’efemèride. Els primers duraven dos dies, però de mica en mica es van
anar reduint i els últims es concentraven en mitja tarda. Sempre, fins
aquest any, s’havien muntat sense la implicació dels partits polítics,
però en l’aplec d’aquest any les formacions polítiques s’hi han volgut
implicar. Així ho explica el president del Moviment Arenyenc per
l’Autodeterminació (MAPA), Josep Manel Ximenis.
Aquest any, a les
portes de la sentència per l’1-O, a banda de reconèixer la tasca
d’Elisenda Paluzie, s’ha volgut que l’aplec tingui un reconeixement pels
represaliats de l’Estat, tant presos com exiliats i altres damnificats,
entre altres Roger Espanyol, explica Ximenis. Hi assistiran la germana
de Toni Comín i la dona de Quim Forn.
L’aplec l’obrirà una
actuació de les escoles de dansa del poble, i després hi haurà la
intervenció del president, Quim Torra, l’homenatge, un sopar popular i
un col·loqui amb advocats del procés. En la cloenda hi intervindrà
Carles Puigdemont.
Una llengua que s’esvaeix (Xavier Deulonder i Camins)
Joan Daniel Bezsonoff
lamenta que, a la Catalunya Nord durant la segona meitat del segle xx,
“la llengua de Ramon Muntaner s’ha evaporat com la boira d’un matí
d’estiu” i, segons es desprèn d’un reportatge que va publicar diumenge
passat el diari espanyol El País, això mateix s’esdevindrà en les
properes dècades amb la llengua de Miguel de Cervantes a Gibraltar; des
de l’inici de la sobirania britànica sobre el Penyal, confirmada en el
Tractat d’Utrecht (1713), a Gibraltar ha continuat parlant-se
sempre el castellà, només que, ara, els nens i els adolescents el
rebutgen; així, parlen entre ells en anglès, es dirigeixen als seus avis
en anglès, malgrat que aquests els renyin i els demanin que se’ls
adrecin en espanyol, i admeten que així com els seus pares pensen en
espanyol, ells pensen en anglès; resulta molt previsible, doncs, en
quina llengua parlaran als seus fills quan, el dia de demà, comencin a
tenir-ne. Les raons d’aquesta actitud s’atribueixen al desenvolupament
de les xarxes socials, on, òbviament, l’anglès és una llengua molt més
útil que el castellà —o el francès— i, també, al rebuig a les
reivindicació per Espanya de la sobirania sobre el Penyal; abandonen el
castellà, doncs, perquè hi veuen un vincle amb un país del qual no en
volen saber res.
Si comparteixo el plany de Bezsonoff i, per això, faig tot el que
crec que puc fer per evitar la desaparició del català a la Catalunya
Nord amb l’esperança, a més, que, tot i que en futur llunyà que ja no
aconseguiré veure, arribi un moment en què es pugui tornar a dir que a
Perpinyà no cal preocupar-se pel francès perquè tothom hi parla en
català, és perquè em sap greu —o, més aviat, em molesta— que a Catalunya
i al conjunt dels Països Catalans el català no hi sigui la llengua
predominant, és a dir, la llengua útil i necessària per viure-hi i
treballar-hi amb total normalitat. En canvi, que a Gibraltar es perdi
l’ús del castellà tant se me’n dóna, exactament igual com a l’autor del
reportatge de El País no es deu amoïnar gaire pel precari estat del
català a València, Alacant i Oriola; al capdavall, tots coneixem el
posicionament d’aquest diari respecte a la política lingüística de la
Generalitat de Catalunya.
A més, ja em va bé que el castellà, la segona llengua més parlada del
món segons la propaganda nacionalista espanyola, retrocedeixi, més que
res perquè desitjaria que a l’àrea metropolitana de Barcelona comencés a
haver-hi gent gran que renyés els seus néts per dirigir-s’hi en català;
tant de bo, doncs, Puerto Rico es convertís en una societat
angloparlant, el quítxua i l’aimara esdevinguessin les llengües
nacionals de Perú i Bolívia, es declarés el guaraní única llengua
oficial del Paraguai i a l’Argentina i a Mèxic establissin una gramàtica
i ortografia pròpies, prescindint de l’estàndard general espanyol. Estic segur que si dic que la República Catalana hauria de
mirar d’eradicar el castellà de Catalunya a base de no considerar
obligatori aprendre’l i estudiar-lo a l’escola, fins i tot molts
catalanoparlants independentistes s’esgarrifaran, però, com podem veure,
a les noves generacions de Gibraltar no els representa cap problema
renunciar al castellà. Naturalment, també celebro que, avui
dia, la llengua internacional sigui l’anglès en comptes del francès, com
ho era ara fa seixanta anys, més que res perquè em sembla que, en cas
contrari, la situació lingüística de la Catalunya Nord seria pitjor
encara, que ja és dir; sort, doncs, que a l’antiga colònia francesa de
la Louisiane, territori corresponent als actuals estats americans de
Missouri, Illinois, Indiana, Louisiana, Arkansas, Mississippí i Alabama,
s’hi va perdre l’ús del francès i, per això, avui dia, els EUA no són
pas com el Canadà un país on el francès sigui llengua oficial.
Xavier Deulonder i Camins deulonder@hotmail.com
Aquest proper dilluns, el president de la Generalitat, Quim Torra, es reunirà amb Lluís Llach,
com a president del Consell Assessor per a l’Impuls del Fòrum Cívic i
Social pel Debat Constituent. Una trobada que ha de servir per tal de
lliurar al president un informe dels treballs duts a terme per l’òrgan a
través de reunions sectorials i territorials. L’informe, al que ha
tingut accés El Món, preveu la creació de “l’Entesa Nacional pel Debat Constituent” com un “òrgan sobirà i independent” i que els partits convoquin un “Parlament o Assemblea Constituent”.
Segons el document, i tal i com ha apuntat Llach, en diverses
intervencions, preveu acabar la feina el Març de 2020, després d’un
cronograma de tres fases. Una primera “d’Impuls” que acaba el proper setembre. Una segona de “debats ciutadans”,
que s’hauran celebrat entre Octubre de 2019 i Febrer de 2020 a través
de la web debatconstituent.cat ‘properament operativa’. I una tercera,
la del Fòrum Cívic i Social que seria convocat per un altre organisme “l’Entesa Nacional pel Debat Constituent” que seria un “òrgan sobirà i independent” format
com una plataforma amb les “entitats més representatives del país”
sorgides arran de les “enteses locals, comarcals i regionals”.
El pas següent previst és que Fòrum Cívic i Social, que encara s’ha de dissenyar el seu número de participants, “sintetitzarà els resultats dels debats” i “articularà en principis constituents tots aquells temes en els que hi hagi consens”. Així mateix decidirà com escriure els punts en què hi hagi “dissens”. Els àmbits materials són d’aquests debats són: elements constitutius; drets; participació política; organització territorial; règim econòmic; territori i seguretat. La següent etapa és que tots aquests principis posats negre sobre blanc seran lliurats de manera “solemne al Parlament de Catalunya”.
Ara bé, tot plegat no acaba aquí ni de bon tros. El document reflecteix a les primeres de canvi quin és l’objectiu principal del Fòrum: una “assemblea o Parlament constituent” convocat pels “partits polítics”. Concretament, el full de ruta estableix que el
“resultat d’aquest procés ha de ser el d’establir unes bases
constitucionals per al futur polític de Catalunya, que seran lliurades a
les forces polítiques a qui correspondria convocar una Assemblea o
Parlament Constituent”.
L'indult és part del debat entre els partits a l'hora de pensar en un govern Sánchez
Pedro Sánchez, en una imatge d'arxiu
Amb relació als presoners polítics
som uns quants que voldríem practicar una màxima que trobem bella i
justa: exercir la crítica amb empatia. Personalment, no els puc tractar
de la mateixa manera que la resta d’actors d’aquesta nostra història,
per la senzilla raó que ells viuen tancats i jo, no. Punt final. Passa
que continuen fent política i anant a llistes, i la feina del periodista
és de fer-ne crítica. Punt final. És a dir, a mi, em resulta lamentable
veure com hi ha gent que insulta, vexa, humilia i no empatitza amb gent
que fa anys que són a la presó per haver organitzat un referèndum.
Passa que, alhora, no em mamo el dit. I faig preguntes.
Per allò que em diu gent que ha visitat la presó, i per allò que em
diuen gent que han participat en reunions d’alt nivell, i pel que
llegeixo de gent informada, veig que els presoners, en aquest moment, no
tan sols tenen una cosa al cap que es diu indult, sinó que aquesta cosa
és part del debat entre els partits. No solament dels presoners.
L’indult és una peça a tenir en compte en el moment de pensar en el
govern Sánchez.
Amb aquest fet, jo trobo que tots plegats potser hauríem d’acceptar
–potser, només potser– que nosaltres faríem exactament igual: voldríem
un indult i evitar quinze anys de presó. Mira, doncs potser sí, tu.
Aquesta frase té sentit. Alhora, també podem dir que és un error greu,
molt greu, basar la negociació política del col·lectiu en els interessos
personals dels presoners. I, si quan negocien, els presos tan solament
miren per a ells i no per a tothom? El sí a Sánchez es fa pensant en
tothom, o només en els presoners? I si resulta, quina vida nen!, que els
presos i el col·lectiu no tenen els mateixos interessos? Potser, al
moviment independentista, li interessaria de fer caure Sánchez, però,
als presoners, no.
Jo no sé si qui viu pendent d’una sentència és la persona ideal per a
conduir una negociació col·lectiva. Prou feina té per a ell, que a
sobre hagi de pensar en tothom. Ara, potser passa cruelment al revés: i
si el col·lectiu s’ha adonat que la repressió s’entén gràcies a la
presó, que els presoners desperten simpaties a tot el món, i que tot
això ajuda el moviment, que, per tant, la millor cosa que ens pot
passar, al col·lectiu, és… una pena llarga per a ells? Res d’indult. Els
presoners són ostatges del govern espanyol. Ho són nostres, també?
Aquests dies tan bèsties és quan ens hem de fer preguntes, per
incòmodes que siguin: volen negociar ells, els presos, o som nosaltres
que els posem al mig, i així no hem de negociar nosaltres? Volem
negociar, o volem cedir, i per tant més val que ho facin ells? Per què
posem a les llistes els presos, els votem de caps de llista, i després
ens queixem si negocien ells? Els volem a les llistes, però no els volem
negociant?
Les preguntes, com més normals i lògiques, millor: l’indult, el
donaria gratis, el senyor Sánchez? O seria en canvi de penedir-se en
públic i de frenar el moviment? Si l’indult ens afectés, a tots els
altres, nosaltres també tenim vot? En quin punt?
Per últim: segur que Pedro Sánchez pot donar un indult? Qui ho diu? I si al final és un apoyaré
més? Com ho sabem que l’indult arribarà, si Sánchez mana? En tenim
proves? I si Sánchez enganya? I si el Deep State el colla? En fi, un
indult, jo ja entenc que pugui anar bé per al pres. O no. Però, va bé
per al col·lectiu? I per què els bascs han recomanat sempre deixar els
presos de banda en les negociacions polítiques? Per què deu ser?
Slesvig-Holstein: un any d’una derrota d’Espanya massa poc aprofitada
Avui fa un any que el Tribunal Suprem rebia el cop més dur a
l'estratègia repressiva de l'estat espanyol contra l'independentisme
Entrada al municipi de Schuby, a Slesvig-Holstein, molt a prop d'on Carles Puigdemont fou detingut el 25 març de 2018.
Feia dies que hi havia molt mala maror als passadissos i despatxos del Tribunal Suprem espanyol. Sabien que la decisió de la justícia alemanya sobre l’extradició de Carles Puigdemont no seria la que voldrien, i van anar preparant el terreny per a desprestigiar els jutges del Tribunal Superior de Slesvig-Holstein.
I finalment, el 12 de juliol del 2018, avui fa justament un any, Martin
Probst, Matthias Hohmann i Matthias Schiemann van fer pública la
decisió de no concedir l’extradició per rebel·lió de Carles Puigdemont a
l’estat espanyol i d’admetre-la solament per malversació de fons
públics. Tot i que el veien a venir, el cop va ser molt dur, i el jutge
instructor de la causa contra l’independentisme al Suprem, Pablo Llarena,
va trigar una setmana a prendre la decisió més humiliant que ha hagut
de prendre: retirar les altres euroordres pendents contra els exiliats,
perquè el castell de cartes se li havia ensorrat. Heus ací el valor
d’aquella resolució de la justícia alemanya, que va certificar el triomf
de la batalla judicial de l’exili i que hauria pogut fonamentar
l’estratègia dels presos polítics durant el recent judici contra el
procés. Però no fou així. I les vint-i-dues pàgines del tribunal de
Slesvig-Holstein, que són el punt feble més clar i evident de tota la
maquinària repressiva espanyola contra l’independentisme, han quedat mig
oblidades. Ara, el valor no el perden, i allò que van decidir aquells
tres jutges tindrà encara una importància cabdal en el futur.
D’ençà del final del 2017, la tensió entre exili i presó fou evident.
Responia en bona manera a una tensió política dins l’independentisme:
el president Puigdemont va optar per presentar batalla a l’exili; el
vice-president d’Oriol Junqueras es va estimar més de
fer-ho de la presó estant. Aquesta era l’oposició entre uns i altres, i
no tan estrictament entre partits o formacions polítiques, perquè bé que
hi ha exiliats d’ERC i presos del PDECat.
Aquesta tensió es traslladava en certa manera entre els advocats dels
presos i els exiliats, però la van anar resolent en l’àmbit judicial, a
mesura que s’intensificava la pugna judicial a l’exterior i augmentava
la repressió contra els presos a l’interior. I era una qüestió de
benefici mutu. Perquè la feina que feien els advocats dels presoners,
els recursos que presentaven al Suprem i que eren sistemàticament
desestimats, servien per a fonamentar els arguments dels advocats dels
exiliats, i sobretot permetien de contrastar les decisions que anava
prenent la justícia espanyola i les que prenia la justícia belga,
primer, i l’escocesa i l’alemanya, després.
El contrast era evident ja de bon principi, perquè els presos
romanien a la presó setmana rere setmana i els exiliats eren tots en
llibertat provisional fins que no es resolien les euroordres que havia
enviat la justícia espanyola per a extradir-los. Això era possible
perquè hi havia presos, que eren víctimes de les decisions arbitràries
del Suprem. El jutge Pablo Llarena va haver de retirar la primera
euroordre a Bèlgica, que havia emès la jutgessa Carmen Lamela, perquè la
fiscalia belga va avisar Espanya que no reexiria. I quan el mes de març
del 2018 va enviar una nova euroordre, Puigdemont fou detingut a
Alemanya. El govern espanyol, el Suprem i la premsa de Madrid ho van
vendre com un triomf, però al cap de deu dies el president ja sortia en
llibertat provisional i els jutges alemanys deien que, d’antuvi, no hi
veien pas la rebel·lió ni la sedició. Començava un període d’un parell
de mesos de recollir al·legacions de les parts, representades per una
banda pel Suprem i la fiscalia espanyola i per una altra per la defensa
de Puigdemont.
Els jutges alemanys no s’ho van empassar
Fiscals i jutges belgues i alemanys ja es posaven les mans al cap
quan els arribaven segons quines interlocutòries de Llarena, i arribaven
a tenir la sensació que el jutge els volia aixecar la camisa. Com
s’entén, si no, que en l’abundant i innecessària documentació que va
enviar als jutges del tribunal de Slesvig-Holstein per a l’extradició de
Puigdemont Llarena arribés a incloure informació del 9-N del 2014, o
del 2012, quan ell ni tan sols era president de la Generalitat ni membre
del govern? La informació que anava arribant a Llarena d’Alemanya no
era bona, i la desesperació creixent el portava a inundar de
documentació sobre l’1-O els jutges alemanys, amb hores i hores de
vídeos incloses. Volia que veiessin que hi havia hagut la violència que
ell deia que hi havia hagut, amb què justificava l’empresonament dels
dirigents independentistes.
La resolució final, la del 12 de juliol, va deixar clar que els
jutges alemanys no s’havien empassat els arguments de Llarena. La
importància d’aquella decisió era cabdal, perquè per primera vegada una
jurisdicció de la UE diferent de l’espanyola es pronunciava sobre els
fets que per al Suprem mereixien un processament per rebel·lió i unes
mesures cautelars duríssimes. I la resposta dels alemanys fou que el
referèndum del Primer d’Octubre s’emmarcava en un dret democràtic de
llibertat d’expressió, i que no hi va haver cap iniciativa violenta ni
cap pla per a tombar l’ordre constitucional espanyol violentament. I que
en cap cas Carles Puigdemont no va encoratjar accions violentes, ben al
contrari. Tant el Suprem com la premsa espanyola ja feia temps que es
referia al Tribunal Superior de Slesvig-Holstein com un tribunal
inferior.
Doncs aquest ‘tribunal inferior’ va dir que no veia la violència de
la rebel·lió ni del seu equivalent alemany de l’alta traïció enlloc;
fins i tot, examinava un altre delicte del codi penal alemany, el de la
pertorbació de l’ordre públic, per si els fets que descrivien Llarena i
la fiscalia hi encaixaven. Però tampoc. Perquè hi mancava la violència i
la voluntat d’organitzar actes violents per a la secessió o per a
l’alteració de l’ordre constitucional espanyol. Hi ha un parell de
fragments del text dels jutges alemanys que són molt clars. El primer:
‘Resulta dubtós que el reclamat hagi perseguit l’objectiu de la
separació de Catalunya de l’estat central espanyol “amb violència”. De
la documentació presentada es desprèn que el reclamat pretenia
aconseguir la legitimació d’una separació precisament amb mitjans
democràtics, en concret mitjançant la celebració d’una votació.’ I el
segon, en què destaca el tarannà pacífic de Puigdemont: ‘El reclamat no
tenia intenció de cometre desordres. Al contrari, en repetides ocasions
va insistir en la necessitat d’actuar d’una manera pacífica. No fou
“incitador intel·lectual” d’actes violents. Tampoc no hi ha cap “pla
d’acció per a actes violents” dissenyats per ell, com reconeixen les
autoritats espanyoles en les seves al·legacions.’
Les defenses dels presos menystenen la resolució
Res de rebel·lió. Tanmateix, sí que veien indicis que hi hagués
malversació, i per aquest motiu en van autoritzar l’extradició. Llarena
havia d’acceptar l’extradició per malversació, si volia complir el
mecanisme d’extradició i de confiança mútua entre jurisdiccions. Però no
ho va fer, hi va renunciar, perquè el Suprem havia d’evitar una imatge
demolidora: la del president de la Generalitat jutjat per malversació i
la resta d’acusats, que eren tots a les seves ordres, per rebel·lió.
Heus ací el valor fonamental de la decisió de Slesvig-Holstein: el
judici per rebel·lió i sedició ni tan sols havia d’haver començat per
aquest motiu; era el principal argument que desmuntava el fonament del
judici contra el procés. I tanmateix les defenses dels presos van
renunciar a utilitzar-lo com a tal.
Només la defensa de Jordi Cuixart va brandar la resolució. Ho va fer
tant en les qüestions prèvies com en l’informe final, destacant la
contradicció que la justícia alemanya no veiés ni violència ni rebel·lió
en uns fets que Espanya podia condemnar per rebel·lió. Els advocats del
president d’Òmnium van demanar al Suprem que presentés una qüestió
pre-judicial al Tribunal de Justícia de la UE sobre aquesta
contradicció, però els ho va desestimar. Va respondre que la demanda
s’havia presentat de manera extemporània. No era el moment de fer-ho. Ho
haurien pogut provar novament durant l’informe final de les defenses,
just abans de l’acabament del judici i que quedés vist per a sentència.
Però, tot i que l’advocada Marina Roig el va fer valer, no van presentar
la qüestió pre-judicial. Els advocats dels altres presos van menystenir
la resolució de Slesvig-Holstein com a argument que deslegitimava tota
l’acusació dels fiscals i advocades de l’estat. En els informes finals
Andreu Van den Eynde, advocat d’Oriol Junqueras i de Raül Romeva, ni tan
sols s’hi va referir. Ni tampoc Jordi Pina, representant de Jordi
Turull, Josep Rull i Jordi Sànchez, ni els advocats de la resta dels
presos polítics.
La sentència del Suprem espanyol és probable que sigui condemnatòria,
i que sigui dura. Que hi hagi una altra jurisdicció dins de la UE que
sobre uns mateixos fets arribi a una conclusió totalment diferent és
molt important, sobretot perquè un tribunal parla de fets greus contra
la unitat d’Espanya i un altre blinda l’exercici de drets fonamentals
com la llibertat d’expressió, de reunió i de protesta. I això encara té
valor, i en pot tenir d’ara endavant en el punt més feble que té la
maquinària repressiva judicial, que és l’àmbit internacional. La
resolució de Slesvig-Holstein es pot fer valer tant al Tribunal de
Justícia de la UE com en futures demandes al Tribunal Europeu dels Drets
Humans, i serà un precedent importantíssim que hauran de tenir en
compte els tribunals que en un futur no gaire llunyà s’hauran de
pronunciar sobre noves peticions d’extradició dels exiliats catalans que
farà la justícia espanyola.
Perquè voldran aprofitar les condemnes que vindran per tornar a
provar d’extradir els exiliats. Si s’emeten noves euroordres de detenció
després de les condemnes, només s’hi podrà demanar l’extradició pels
delictes pels quals hauran estat condemnats els presos, tant si és
rebel·lió, com si és sedició, conspiració per la rebel·lió, malversació,
etc. En aquest cas, la justícia del país on es trobin els exiliats
–Bèlgica, Alemanya, Escòcia…–, en el moment que arribi l’euroordre,
haurà de tornar a començar el procediment per a examinar-la i per a
decidir si en concedeix l’extradició. En una mà, el jutge del país
europeu que examini l’extradició tindrà la condemna; en l’altra, la
resolució del tribunal alemany que la desacredita.
Vegeu el text íntegre de la resolució, en una traducció jurada de l’alemany a l’espanyol:
FOTO: Neus Munté (JxCat ) escriu el nom de la socialista Núria Marín en la papereta de vot
Finalment Junts per Catalunya ha consumat el pacte que tenia emparaulat amb el PSC i ha cedit els seus vots a la candidata socialista, Núria Marín.
Si en la primera votació la batllessa de l’Hospitalet de Llobregat no
obté 26 vots, necessaris per a la majoria, hi haurà una segona ronda.
Butlletí de notícies de VilaWeb
Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu
«Ella sola té més poder d’influir sobre el prestigi del català que
trenta mil campanyes bon-rotllistes i institucionals que no arribaran
mai a qui s’adrecen, ni hi connectaran mai»
‘La Rosalía’: així comença la
cançó de la qual a hores d’ara ja ha parlat tothom: amb una ‘s’ sonora
que declara intencions i aquest ‘la’ que, m’aventuro, fent
lletrisme-ficció, si en lloc de presentar una Rosalía hagués anunciat
una Elena o una Aurembiaix potser també hauria estat un ‘la’, perquè
l’apòstrof que toca en molts noms propis va de baixa entre les
generacions que ens enterraran. I, en fi, que només començar ja estic
fent allò que no volia fer: no és culpa de la talentosa creadora (dit
sense ironia, que ens coneixem) que als catalanets ens hagi agafat per
projectar-hi les pròpies fílies, fòbies i frustracions amb la llengua
que hi compartim. Tu a la teua, Rosalía, i naltros a la nostra, que és
rondinar.
S’ha parlat molt dels barbarismes del ‘F*cking Money Man’
–l’anecdòtic ‘cumpleanys’– com a símptoma de no sé què. I, com era
previsible, han sortit tot d’oportunistes que n’han fet la bandera
simbòlica de la rendició: el català genuí (el procés d’independència,
volen dir) està acabat, aixequeu les mans i lliureu els pronoms febles
(llegiu Resina en l’article definitiu
sobre la qüestió). Però no és feina de la Rosalía de salvar-nos a ningú
de res, no faltaria sinó –’només faltaria’, hauria escrit servidora–;
i, sense que sigui tampoc feina seua, una cosa és clara –’està clara’,
escriuria, també, espontàniament–: ara mateix, ella sola té més poder
d’influir sobre el prestigi del català que trenta mil campanyes
bon-rotllistes i institucionals que no arribaran mai a qui s’adrecen, ni
hi connectaran mai. No passa res per reconèixer-ho, però hi ha el
detall que dèiem: no és el seu paper, ni ho ha de ser.
Amb la Rosalía ens ha passat l’estranyesa aquesta de quan caminem per
la Rambla de les Flors o per Singapur, que de cop sentim un accent
familiar i etzibem un cop de colze a l’acompanyant: ‘Mira, catalans’. O
de quan som en una cafeteria urbana i els catalanoparlants de la taula
del costat no canvien d’idioma per adreçar-se al cambrer racialitzat,
nascut i escolaritzat en aquest seu país. O de quan ens apuntem a un
màster i qui l’imparteix ho fa en català, i encara més estrany: no anima
el públic que li ho censurin mitjançant la llei del ‘si un sol alumne
ho demana’. La diferència, aquesta vegada, és que la Rosalía ha fet
aixecar l’orella als qui ja hi vivien bé, sense trobar a faltar el
català enlloc. Perquè l’artista l’ha ficat a totes les orelles –tant si
es vol com si no es vol, que deia la sardana– sense el permís de ningú.
Ara bé, més enllà que els fans de l’altra punta del món s’interessin
per l’idioma de la Rosalía als comentaris de YouTube, o que els
castellanovisquents d’aquí exerceixin el català durant dos minuts mentre
canten ‘només vull veure bitllets de cent’, pel que fa a la
normalització, no sé quin impacte pot tenir aquesta cançó que no el
pugui tenir qualsevol altra en català del vastíssim panorama musical
d’allà on és propi. De moment, l’anècdota, més que per animar a parlar en català, ha servit per animar a parlar del
català, un bla-bla estèril on l’estat de salut de la llengua, una
vegada més, s’ha rebaixat a un simple estat d’opinió, a un ‘jo crec que’
subjectiu equiparat a prova empírica. Ho veiem clarament a les
tertúlies, on els opinadors que no els cau cap anell per confessar-se
inexperts en temes jurídics, científics o futbolístics, a l’hora de
parlar de sociolingüística pontifiquen com catedràtics sobre un
pedestal. ‘Més sociolingüistes i menys tertulians’, també es podria
haver titulat l’article.
En aquest context que tothom hi diu la seua, servidora inclosa, també
han opinat 9.000 enquestats sobre l’ús del català per part del
Departament de Política Lingüística: es veu que un 81,2% [diu que] el
sap parlar i un 65,3% [diu que] el sap escriure, i servidora ja té ganes
que m’enquestin sobre si sé rus per a presumir que sé rus. Després
agafes la lupa i veus que, en territori metropolità, com a llengua
habitual amb prou feines si el tenen el 27,5% dels parlants, i que l’ús
també habitual ha davallat del 46% al 36%, principalment a petits i
grans començos, entre amistats, companys d’estudi o companys de feina,
que entre tot fan la vida, però tu tira: ‘L’ús del català creix i
s’allunya del perill de ser minoritari’, titula gens innocentment un
diari espanyolista, posant la base del que serà –me la jugo, ara no ho
puc saber– el missatge dels totòlegs a la població rasa: que tot això
que els passa als entestats a viure en català és psicològic, que la
realitat és el que diuen els titulars interessats.
I així és com els anticatalanistes –quins experts, redeu– amplien la
base entre aquells que es consideren catalanistes: implantant la idea
que la voluntat d’una plena normalització lingüística és una paranoia de
bojos i obsessius, un grapat de gent insaciable que rondina per quatre
incorreccions quan una estrella mundial els fa el favor de cantar en
català sense cap necessitat. Així de petits ens hem tornat, despullats
de la mínima dignitat per esperar, ja no un nivell lingüístic competent
de la població escolaritzada, quina gosadia!, sinó que les respostes
d’ús de la llengua d’uns enquestats no passin com a prova de l’ús i la
qualitat reals.
“Quan
l'independentisme, es va fotre un tret al cor”,
o al cap!.
De
debò que no sé que ho fa, l'òptima calor, sumat a la xafogor, més
les tempestes, les pedregades, els tres o quatre “el plou i fa
sol”, i acabant amb la baixada radical de la temperatura, etc. De
tot això, que estem vivim aquests llargs dies d'onades de calor, i
que científicament, diuen que provoquen a les persones molts signes
i símptomes, com aquest: mal
humor, apatia, cansament, efectes negatius a la conducta, poca
atenció, caràcter impulsiu, impaciència, confusió, irritabilitat,
marejos, alteració del ritme cardíac,
entre altres. Que constí que no és un article sobre el CC.
Sabia
que tot això a les persones ens afecta directament al magí i
succedanis. I ens passa coses, d'allò més típic, com sí “Ens
hem vegut l'enteniment”,
però en aquest cas, que és tema polític, apujarem dos o tres
llistons d'un “ “tret
al peu”,
i no
amics, no m'he pas equivocat, amb aquest títol, i no volia dir:
“Quan
l'independentisme, es va fotre un tret al peu”,
ho volia dir així clarament, perquè “sembla
que ens begut l'enteniment”.
Quan
semblava que la unió independentista,
era una cosa ferma i que tothom anava a la una, - i ja sabem que els
personalismes, els egos, i les ganes de sortir a la foto, (encara que
sigui la de la vergonya), moltes vegades prima per damunt del bé
comú, i en el cas del Procés independentista, ho fa per damunt de
la història -, sabem que arreu del món i de la història, les
unanimitats polítiques, ideològiques, programàtiques i amicals,
sempre han anat per barris, per molt fortes que siguin, i si no
recordem la història d'en Jefferson i Adams, signa'ns de la
declaració d'Independència d'EUA., i primers Presidents. I molt més
encara, quan estem atacats per
“Terra, Mar, Aire, Clavegueres, Exèrcits de Jutges, Tribunals,
Fiscal,etc., sense deixar els esperits de Franco, Felip V, i tots els
altres, etc. Però
el que és més trist que tot plegat,- i ja sembla que forma part del
paisatge-, és que tenim una munió de Presos Polítics i altres
exiliats, i per la pinta que fa ho tindrem per molts anys. Segurament
això ha arribat al límit, quan ERC.,- que teòricament són els
guanyadors de les darreres eleccions-, i no pogués tenir-tindre la
paella pel mànec de l'entitat catalana amb més poder, - i sobretot
amb més diners de Catalunya, després de Generalitat...I molt més,
després de perdre l'Ajuntament de Barcelona. Però cal dir que són
ambdós, JxCat o ERC, que “tanto monta, monta tanto”, i s'han
venut les respectives animés als diables corresponents, i cadascú
s'ha decantat per algú del Club del 155, i ara tots a plorar- i no
els hi cau la cara de vergonya-, i potser els hi caldrà dir una cosa
semblant, al
que diuen que li digué la sultana Aixa (???.), mare del darrer rei
islàmic de Granada, Boabdil,
després de l'entrega de les claus de l'Alhambra,i li ventà la
tremenda frase:“Llora
como mujer lo que no supiste defender como hombre”.
I
la gent, ja es comença a emprenyar, i amb raó.
I
a més avui (7 de juny) ens arriba la notícia de les protestes
veïnals, més la pressió de les entitats independentistes que va
aconseguir a JxCat a pactar amb ERC i no amb el PSC al Pallars
Jussà,- un pacte que semblava descartat. Sí que es va trencar el
pacte fet amb el PSC
per a governar el consell
comarcal del Pallars Jussà
i teixir un acord amb ERC.
Campanya promoguda per l’ANC,
el CDR
i Advocats
per la Democràcia,
i la mediació d’Òmnium
Pallars, va servir per fer reconsiderar JxCat i reprendre les
negociacions trencades. Manca fer demà, la constitució del consell
comarcal, on JxCat i ERC, diuen, votaran junts el president de
l’ens. Els de
l’ANC., digueren: “No
va ser suau, la veritat, però ens n’hem sortit”.
Tot va començar des
de grups de WhatsApp, però la campanya no es quedà a les xarxes, el
4 de juliol aparegueren per tot Tremp cadires abandonades, on hi
deia “es ven”
critican el pacte amb el PSC,
i més quan a la
legislatura anterior ERC i JxCat governaren junts el consell
comarcal, com que ara les dues forces independentistes tornaven a
sumar, pactarien de nou, però no fou aìxí, i JxCat van començar a
negociar amb el PSC. És llavors quan la pressió popular es va
activar. Cosa que es tindria de fer arreu.
Un
final que no hagués volgut escriure.
Que
no sigui que de tant manipular-lo (el PROCÉS) barroerament, hem
trencat el nostre gerro xinès, - No aquell dels milers de còpies,
amb l'estelada impresa, que han arribat amb contenidors-, sinó el de
la Dinastia Ming, que tanta estimació l'hi teníem.
I
per finalitzar, ja ho diuen que els sistemes polítics, sempre és
dinamiten des de dins, i en aquest cas, després de tanta comèdia i
patiments, per arribar “a dormir amb l'enèmic, i sobretot els dels
155”, - que el somriure del Nètol, durarà tota l'eternitat -, i
el més trist és que s'ha jugat amb l'alegria i la bona fe de la
gent.I
no, tot és, portar un llaç groc, l'estelada, samarretes, anar als
11S, organitzar manis, i etc.
Guardeu-vos
de la calor, dels pactes amb el diable i amb el 155.
Darrera
Hora: “Per
adobar-ho, no fa gaire, d'aquest dimarts de gràcia, 8 de juny.
Agents de la Guàrdia Civil han entrat a la Generalitat, - com a la
casa del metge-, al Gabinet Jurídic Central, demanant documentació
de l’1-O. Repetint l'acció de la jutgessa del jutjat d’Instrucció
13 de Barcelona, Alejandra
Gil,
quan
la setmana passada ordenà escorcollar els departaments d’Afers
Estrangers, Treball i Presidència, Intervenció General, i el
Gabinet Jurídic Central”,
i tan amples.
15.10.2019 11:58
16.08.2019 08:31
Un
final que no hagués volgut escriure.