La nova col·laboració musical de Carles Puigdemont
Jordi Palmer Foto: ACN
Barcelona. Divendres, 31 d'agost de 2018
1 minut
La relació de Carles Puigdemont amb la música és prou coneguda. De jove tocava el baix i ara fa dos anys es va atrevir a pujar a un escenari amb els Sopa de Cabra per acompanyar-los tocant la guitarra la cançó Camins. Ara ha tornat a fer una col·laboració musical, aquest cop amb la seva veu, incloent un fragment d’un discurs seu en la cançó Love, del cantant Marc Durandeau.
Segons informa el mateix cantant, la cançó està editada per donar
suport a les llibertats catalanes i per això inclou un fragment del
president Puigdemont, que ell mateix ha autoritzat.
Les paraules de Puigdemont, en francès, fan referència al cas català,
entès com una “causa europea” en defensa de valors com “la democràcia,
la llibertat, la lliure expressió i la no violència”.
Marc Durandeau és un cantant d’Esparreguera que es va donar a
conèixer durant els anys 90 amb un pop elegant i de contingut romàntic.
Va editar els discos T’espero a casa el 1993, que inclou un dels seus temes més coneguts, Que et recordi el seu nom, i Caminant descalç el 1996.
Després d’una aturada de més d’una dècada va tornar amb Tot el k veus el 2009 i Pirineus 13 el 2013. Actualment treballa en noves composicions.
Òmnium de l’Alguer avala la llei de política lingüística de Sardenya
L'entitat destaca que la llei faci referència a l'ús estàndard del
català a l'Alguer i la necessitat que els mestres i els treballadors
d'oficines lingüístiques hagin de tenir el certificat de nivell C1 de
català
Òmnium Cultural de l’Alguer ha fet
públic un comunicat en què dóna suport a la llei de política
lingüística aprovada pel parlament sard el 3 de juliol passat ‘pel viu
interès del legislador per la llengua i cultura sarda, pel català de
l’Alguer, i també per les altres llengües minoritàries de Sardenya’. La
nova llei, destaquen, afegeix importants novetats en mèrit de l’ús, la
salvaguarda i la promoció del català de l’Alguer dins de les
institucions públiques i de les escoles.
Amb tot, recorden que Òmnium ja havia introduït el català a les
escoles de l’Alguer el 1999, amb el projecte Joan Palomba, en què han
participat milers d’estudiants i que ‘encara avui és un exemple de model
d’ensenyament de la llengua materna minoritària a l’escola’. La millora
de la nova llei es deu en part a les esmenes que van presentar, com ara
que la llei faci referència a l’ús estàndard del català a l’Alguer i la
necessitat que els mestres i els treballadors d’oficines lingüístiques
hagin de tenir el certificat de nivell C1 de català.
Irene Coghene: ‘El català a l’Alguer és una llengua viva, però li mancava l’escolarització’
Entrevista a la coordinadora territorial de la Plataforma per la Llengua de l'Alguer
Vilaweb
Els pares podran escolaritzar els
fills en català a les escoles de primer grau de l’Alguer, és a dir,
fins a tretze anys. A més, els algueresos també podran dirigir–se en
català a les administracions i hi haurà un terç de la programació del
servei públic de ràdio i televisió en les llengües pròpies de l’illa:
català, sard, sassarès, gal·lurès (cors) i tabarquí (lígur). El català
de l’Alguer, per tant, guanya protecció legal gràcies a la nova llei de
disciplina de la política lingüística, aprovada fa dues setmanes al
Consell Regional de Sardenya per a regular les llengües. Irene Coghene
ha estat sempre al peu del canó: és coordinadora territorial de la
Plataforma per la Llengua i presidenta de la Consulta Cívica per les
Polítiques Lingüístiques del català de l’Alguer. El seu afany ha estat
important en la gestació de la llei que vol garantir el futur del
català.
—Sardenya és l’illa de les cinc llengües i entre aquestes hi ha el català de l’Alguer. Quina és la seva situació a la ciutat?
—L’alguerès és una llengua viva, encara més considerant que no hi havia
possibilitats per a escolaritzar-se en català i que les opcions per a
estudiar–lo no són obligatòries. És present al carrer i encara més a la
família. Si vols, pots viure força parlant en català a l’Alguer. Tot i
això, la gent gran el parla demés en comparació als joves.
—Segons l’enquesta ‘Els usos lingüístics de l’Alguer’ de la
Generalitat de Catalunya del 2015, vora un 20% dels enquestats parla en
català amb els avis, però poc més d’un 5% amb els fills.
—És cert que hi ha una substitució lingüística per l’italià. Hi ha tanta
gent que viu únicament en italià, sense saber l’alguerès. Els anys
seixanta no es parlava encara de substitució, ja podives parlar sol
italià però, de vera substitució, se’n parla a final dels setanta i a
començament dels vuitanta. Aqueixa tendència pot canviar amb mesures com
la d’incloure l’alguerès al currículum escolar.
—La mateixa enquesta afegeix que només un 3% sap escriure en català, en contra del 30% que el sap parlar.
—Sí, és un dels problemes actuals. Encara que sigui una llengua emprada
oralment, els qui l’entenen i la parlen, no la saben escriure, amb
excepció de poques persones.
—La nova llei, que permet que l’escolarització en català sigui possible, és una bona opció per a canviar-ho.
—Sí, és així. Els pares pogueran triar que els propis minyons estudiguin
en català a l’hora de la inscripció, fins a tretze anys, no solament la
matèria de català, sinó com a llengua vehicular en assignatures
generals, com per exemple, història. Ara tenim de veure com s’aplicarà,
perquè no tots els mestres i professors són preparats.
—Per tant, l’escolarització en català no serà possible, encara, aquest curs vinent?
—No, caldrà temps per a fer efectiva la llei, perquè els professors se
puguin formar. Si no, una idea sigueriva de fer venir professors de fora
formats en català, amb calqui acord entre institucions o bé fer també
un intercanvi amb els docents dels altres territoris de llengua
catalana. L’objectiu arribarà calqui any, però de segur que arribarà.
—Quines eren les possibilitats fins ara per als qui volien estudiar en català?
—La llei estatal 842, de 15 de desembre de 1999, teniva indicacions
similars a la regional actual, però mai se són aplicades. L’alguerès a
les escoles és entrat els anys noranta, mitjançant projectes a cura
d’associacions i de docents amb sensibilitat que han promovit l’alguerès
perquè hi creieven. No era obligatori i no feva part del currículum,
per tant no era una possibilitat en totes les classes.
—Hi ha interès per a aprendre’l?
—Digueriva de sí, ningú veu mal aprendre l’alguerès. Hi ha un sentiment
positiu per la llengua. No és com en altres zones catalanoparlants, on
la llengua està polititzada. Aquí no hi ha ningú que sigui contrari a la
llengua, mai. Manca tendre una formació. Ara l’administració municipal,
la consulta cívica i les associacions tenen d’informar els pares que hi
ha aqueixa possibilitat i sensibilitzar–los perquè entenguin que
aprendre català és un enriquiment i un coneixement més, que pot ésser
útil per al futur.
—La nova llei també inclou que el català haurà de ser present
en un terç de la programació que sorgeixi del conveni entre
l’administració sarda i el servei públic de radiotelevisió, juntament
amb el sard i les altres llengües de l’illa.
—És força important també. No tenim cap mitjà audiovisual en català, hi
ha el diari en línia Alguer.cat i un telenotícies a internet, Alghero
Channel. La cosa bona sigueriva de poder veure les comunicacions dels
Països Catalans i també tendre la nostra. Al primer esbós de la llei se
parlava de llengua sarda. Gràcies a les diverses esmenes que havem pogut
presentar a través del conseller regional Raimondo Cacciotto, que ha
treballat amb l’altre conseller alguerès Marco Tedde, havem aconseguit
que tot allò reconeixut pel sard, ho fossi també per al català. Amb
l’aplicació de la llei podem demanar subvencions per als audiovisuals i
segurament creixeran en alguerès.
—Un altre dels punts destacats és que farà possible de comunicar–se en català a les administracions.
—Ja existi un ofici lingüístic regional i és estat confirmat que
continuarà a existir, endemés d’aquells als territoris. Els oficis
lingüístics, entre les tantes coses, s’encarregaran de la formació dels
dependents públics tant en català com en sard perquè la gent s’hi pugui
adreçar amb totes dues llengües. A escala territorial l’Alguer també té
un ofici i, d’ara endavant, en aqueix i al de la regió, els treballadors
tengueran de tenir el nivell C1, però primer no era previst.
—Quina és la situació de les altres llengües de Sardenya?
—El sard i el català són llengües històriques i reconeixudes també de
l’estat italià. El sard té la mateixa situació del català, és una
llengua força viva però li manca una escolarització orgànica. També hi
ha més llengües, que són el sassarès, el gal·lurès [cors] i el tabarquí
[lígur] que tenen una tutela inferior. Clarament en un futur tengueran
problemes si no se tutelen més. La gent encara les parla i bastant, el
problema venguerà d’aquí a vint anys, perquè la transmissió oral se va
perdent i les noves generacions no tenen accés a materials ni a formació
en l’idioma del mateix territori. Segurament el sard i el català
tengueran una vida millor gràcies a la nova llei, que ha estat possible
per l’afany de l’equip tècnic de la Plataforma per la Llengua.
—Què passarà d’aquí a vint anys, doncs, amb el català?
—Si tot allò que havem vist amb la nova llei s’aplica, la gent s’hi
aniguerà acostumant. Fent un bon treball de difusió i de publicitat de
les possibilitats d’aplicar-la, jo tenc una visió positiva.
—Quin reconeixement fa l’estat italià de les llengües que es parlen a Sardenya?
—L’única llengua oficial, malauradament, és l’italià, però les lleis de
protecció de les minories lingüístiques, com l’estatal i la darrera
regional, són passos envant per a la normalització.
—Soupresidenta de la Comissió Lingüística, quin n’és el rol a l’Alguer?
—És un òrgan de consulta d’un mes de vida per a l’administració
municipal relativa a les polítiques lingüístiques del català de
l’Alguer. En aqueix moment sem onze associacions. Nosaltres comencem a
treballar per arribar a una vera normalització, a dins de
l’administració pública, a l’escola, en tota la societat i en ciutat.
També a qui arriba de fora, té d’ésser clar que és arribat a una ciutat
catalanoparlant, on la llengua té d’ésser parlada i ben visible.
Òmnium de l’Alguer avala la llei de política lingüística de Sardenya
L'entitat destaca que la llei faci referència a l'ús estàndard del
català a l'Alguer i la necessitat que els mestres i els treballadors
d'oficines lingüístiques hagin de tenir el certificat de nivell C1 de
català
Òmnium Cultural de l’Alguer ha fet
públic un comunicat en què dóna suport a la llei de política
lingüística aprovada pel parlament sard el 3 de juliol passat ‘pel viu
interès del legislador per la llengua i cultura sarda, pel català de
l’Alguer, i també per les altres llengües minoritàries de Sardenya’. La
nova llei, destaquen, afegeix importants novetats en mèrit de l’ús, la
salvaguarda i la promoció del català de l’Alguer dins de les
institucions públiques i de les escoles.
Amb tot, recorden que Òmnium ja havia introduït el català a les
escoles de l’Alguer el 1999, amb el projecte Joan Palomba, en què han
participat milers d’estudiants i que ‘encara avui és un exemple de model
d’ensenyament de la llengua materna minoritària a l’escola’. La millora
de la nova llei es deu en part a les esmenes que van presentar, com ara
que la llei faci referència a l’ús estàndard del català a l’Alguer i la
necessitat que els mestres i els treballadors d’oficines lingüístiques
hagin de tenir el certificat de nivell C1 de català.
L’Alguer celebra la festa del 31 d’agost amb una forta presència del govern català
Hi seran presents Laura Borràs, Josep Costa, Francesc de Dalmases i Joan Elies Adell
L’Alguer celebra els tres dies de
la festa de final d’agost amb una forta presència del govern de
Catalunya, com també de la Diputació de Barcelona i del municipi de
Begues. Per part de la Generalitat, hi assisteix la consellera de
Cultura, Laura Borràs; el diputat Francesc de Dalmases; el
vice-president del parlament Josep Costa; i el director de la Institució
de les Lletres Catalanes, Joan Elies Adell.
Avui és l’últim dia d’aquestes festes organitzades per l’Obra Cultural de l’Alguer.
A les 19.00 a la galeria d’art Bonaire s’inaugurarà una exposició de
pintura titulada ‘A Carles Hac Mor, en l’esdevenidor paraparèmic de
Carles Hac Mor’, dedicada al gran escriptor mort el 2016.
A les 20.30 es farà l’acte ‘Poesia als Parcs’ a la plaça de Pi Piras,
que comptarà amb els poetes Odile Arqué, Iban Llop, Antoni Canu, Cinzia
Paolucci, Antonello Colledanchise i Giovannin Piras.
55 urnes: la denúncia artística de la violència del primer d’octubre a Perpinyà
La mostra, que s'inaugura avui, ja es va exposar a Brussel·les ·
Els diners que s'hi facin s’ingressaran a la caixa de solidaritat amb
els polítics perseguits
‘El primer d’octubre ens van
ofegar i no pot ser que ens quedem sense aire.’ L’artista David Torrents
resumeix amb aquestes paraules tan contundents l’essència de
l’exposició ‘Urnes. 55 artistes per la llibertat’, que s’inaugurarà avui
a Perpinyà després d’haver passat per Brussel·les. La inauguració es
farà a les 18.30 a la Casa de la Catalanitat (plaça de Josep-Sebastià
Pons) i hi serà present el president de la Generalitat, Quim Torra. És
previst que s’hi llegeixin dues cartes (de Jordi Turull i Jordi Sànchez)
escrites de la presó estant. També hi haurà una actuació de l’artista
Pascal Comelade i una altra del músic Pere Figueres.
Les urnes són el punt de partida de la mostra, promoguda pel Comitè
de Solidaritat de Catalunya Nord. L’entitat va donar cinquanta-cinc
urnes del referèndum a cinquanta-cinc artistes, que les han convertides
en obres d’art per a reivindicar la llibertat. Partint d’aquest mateix
material comú, l’urna del primer d’octubre, cada artista ha volgut
exposar la seva visió sobre què va significar aquell dia. Alguns, com
ara David Torrents i Franc Aleu, s’han centrat a denunciar la violència
de la policia i la repressió de l’estat espanyol. Aleu explica que, en
la seva obra, vol fer referència a Felipe VI: ‘Li diuen “El preparao”
perquè ha estudiat molt per a ser rei. Al final, només li ha servit per a
estar disposat a apallissar les nostres àvies amb l’objectiu de
mantenir-se en el càrrec. Fins que no posem fi a la monarquia, no hi
podrà haver entesa entre els pobles.’
Butlletí de notícies de VilaWeb
Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu
L’urna de l’artista Franc Aleu.
Torrents fa la seva denúncia partint de l’experiència: ‘A l’urna hi
plasmo tota la meva família, que som dins, ofegats com en un aquari.
Intenta reflectir què vam sentir quan érem al col·legi i vivíem amb
intensitat totes les coses que passaven al voltant. Vam sentir la
violència malgrat que allà no hi va haver càrregues.’ L’urna de David Torrents i Jacqueline Molnár
Alguns altres artistes, en canvi, han preferit subratllar els punts
positius d’una jornada en què el poble va saber resistir amb fermesa i
creativitat malgrat la violència. ‘La meva obra té la tapa de l’urna
oberta per a remarcar la incògnita de què passa si votem. Podem parlar?
Podem votar? Realment serveix un vot?’, explica l’artista Tom Carr. L’urna de l’artista Tom Carr.
En una línia similar, Enric Pladevall, que també participa en la
mostra, vol reivindicar allò que considera ‘l’acció política més
important que s’ha viscut a Catalunya d’ençà de la guerra civil’. L’urna de l’artista Enric Pladevall.Missatge contundent del món de l’art D’aquesta manera, el món de l’art vol enviar un missatge de
denúncia de la violència de la policia del primer d’octubre, d’una
manera contundent i col·lectiva, amb la participació de nombrosos
artistes: J. Franc Aleu, Nora Ancarola, Miquel Arnaudiès, Biel Barnils
Carrera, Jacquie Barral, Núria Batlle, Pere Bellès, Fabien Boitard,
Danièle Busquet, Tom Carr, Francesca Caruana, Pascal Comelade, Roger
Cosme Esteve, Joël Desbouiges, Quim Domene, Philippe Domergue, Pep Duran
Esteva, Ignasi Esteve i Bosch, Joan Fontcuberta, Marc Fourquet,
Gabriel, Jesús Galdón, Jordi Isern, Salvador Juanpere, Patrick Jude,
Emmanuelle Jude, Brigitte Kühlewind Brennenstuhl, Delphine Labedan, Lola
Lasurt, Antoni Llena, Anna Llimós, Francesca Llopis, Assumpció Mateu,
Odile Marot, Enric Mauri, Carme Miquel, Pere Noguera, Gilles Olry,
Frederic Perers, Enric Pladevall, Xevi Prat, Jaume Ribas, Antònia
Ripoll, André Rober, Dolors Rusiñol Masramon, Esteve Sabench, Gerard
Sala, Carme Sanglas, Claret Serrahima, Servand Solanilla, David Torrents
i Jacqueline Molnar, Francesc Torres, Montse Vendrell, Christian Vila i
Marga Ximenez.
‘És la primera denúncia d’aquesta mena, però no serà l’última. La
gent de la cultura s’implica per demanar, per una banda, concòrdia i,
per una altra, que s’alliberin els presos polítics’, explica Torrents.
‘Els artistes no sempre es manifesten voluntàriament en un fet històric,
però en aquest cas ens manifestem tots, i ja era hora!’, afegeix. ‘Els
músics van ser els primers a dir-hi la seva i nosaltres potser hem
necessitat més espai per a reaccionar.’
Pladevall recorda que el món de l’art es va definir a favor del dret
de decidir l’any 2014, abans que uns altres col·lectius. Tanmateix, creu
que ‘la repressió ha causat molta por’ i que, per aquest motiu, alguns
artistes no han volgut participar en la mostra. El catàleg de l’exposicióLa denúncia internacional d’un dia que durarà anys A Perpinyà, la mostra es podrà visitar fins a final de
setembre. Del primer d’octubre fins a final de novembre serà a l’Ars
Santa Mònica de Barcelona. Arribarà a Vic al desembre i passarà també
per València, Cervera i Girona l’any vinent. També ha de passar per més
ciutats europees. De fet, la internacionalització de la denúncia de la
repressió és un dels objectius principals de la mostra. ‘Volem cridar
l’atenció sobre aquesta situació tan singular que viu Catalunya, que al
cap i a la fi és un problema present a molts països d’Europa’, explica
Tom Carr. En la mateixa línia, Franc Aleu entén l’exposició com una
manera d’explicar al món què passa a Catalunya: ‘Convé que circuli pel
món i viatgi durant anys per a deixar ben clar que “ni oblit ni perdó”.’
Quan s’acabi la tanda d’exposicions, les obres seran subhastades i
els diners que se’n facin s’ingressaran a la caixa de solidaritat amb
els polítics perseguits. El catàleg de l’exposició també servirà per a
finançar-la. Aquesta publicació, editada en català, anglès i francès, és
a la venda del mes de juny ençà. A més de les creacions de l’exposició,
inclou texts de diversos autors i fotografies de situacions viscudes
durant les setmanes anteriors i posteriors al referèndum. És un llibre
solidari en què tots els qui hi han participat ho han fet sense ànim de
lucre, fins i tot la distribuïdora i els llibreters. ‘En diem El llibre groc
perquè és tot pintat de groc. Vèiem clar que havia de ser així, per
tota la càrrega simbòlica que té’, explica David Torrents, que ha
dissenyat el catàleg, a més de participar en l’exposició. El catàleg també inclou texts d’autors diversos.
El Girona FC elegeix el groc per a la segona equipació
La samarreta té el lema 'Orgull gironí' al clatell
L’equip del Girona FC lluirà el
groc en els seus partits lluny de l’estadi de Montilivi. El club ha
anunciat com serà la segona equipació d’aquesta temporada: groc intens
amb els detalls de groc mostassa.
«Ells poden anar un moment a arrencar uns quants llaços, però la
gent que hi viu és molt més nombrosa i els pot multiplicar per mil, si
vol, minuts després»
Hi ha fotografies icòniques. Que defineixen totes soles un temps i un país. I ahir els companys de la revista Alella en van aconseguir una. Aquesta. Fotografia: revista Alella.
Mireu-la bé, perquè caldria fer-ne cartells i difondre-la a tot
arreu. A sota, s’hi veuen dos dirigents de Ciutadans que, després de
despenjar uns pocs llaços solidaris, es dediquen a vendre el seu
missatge propagandístic a unes televisions que han convocat prèviament.
Però, mentrestant, a la part de dalt de la imatge es pot veure clarament
com els llaços ja tornen a ser a lloc i hi ha una dona que encara en
posa més. Sense esperar ni tan sols que se n’anassen.
Em conta gent d’Alella que l’escena va ser espectacular. Que mentre
Rivera i Arrimadas encara feien el seu míting televisiu un grup de dones
del poble ja havia tornat a posar no tan sols els llaços que ells
havien llevat, sinó el doble. I els arrencallaços, val a dir, no es
preocuparen de tornar-los a llevar. Se n’anaren veient que el groc
tornava ser el color dominant, impotents.
La fotografia és, doncs, extraordinària i ho explica tot sobre el
país i sobre això que passa. Sobre l’estil dels uns i dels altres. Sobre
què són els uns i els altres.
A una banda, hi trobem uns polítics sense escrúpols que han perdut
clarament els nervis. Rivera mateix deia fa pocs dies que no tindria
trellat que ell en persona anàs a arrencar llaços solidaris, però com
que dins el seu partit l’acusen –Arcadi Espada, en concret– de ser un
covard ací el veuen fent el numeret, esperant les portades que
efectivament avui els regalen la premsa espanyolista. Els de Ciutadans
són gent que no creu en la realitat del carrer, sinó tan sols en la
força dels mitjans i per això fan una acció simbòlica, sense recorregut,
extemporània, preocupant-se únicament de convocar tants càmeres com
siga possible. Arriben a una població, com caiguts del cel –a Alella, no
hi tenen regidors i el 21-D van quedar tercers a molta distància del
segon–, escenifiquen el xou i se’n van. No es queden ni a defensar allò
que acaben de fer.
I mentrestant, en un contrast clar i evident, les dones del poble,
les dones d’Alella, reaccionen amb calma, amb serenor i contundència.
Ixen tranquil·lament i tornen a posar els llaços grocs davant seu.
Perquè són al seu poble. Perquè no estan de cap manera atemorides i
perquè són prou intel·ligents per a evitar la fotografia que Rivera i
Arrimadas cercaven, que necessitaven desesperadament. No els increpen,
ni els ataquen, ni els acorralen. Els aïllen. No els fan ni cas.
Simplement fan la feina com cada dia: tornen a posar els llaços.
Immediatament. Tossudament alçades. Contundents contra el feixisme. Amb
elegància.
Evidentment, això té molt a veure amb les majories i les minories, ja en parlàvem l’altre dia.
Ells poden anar un moment a arrencar uns quants llaços, però la gent
que hi viu és molt més nombrosa i els pot multiplicar per mil, si vol,
minuts després. Això va passar a Alella, això havia passat també la nit
abans amb aquella gent vestida d’espermatozoide –recordeu el film genial de Woody Allen?
Els uns hi passen, fan el seu número i se’n van. La cosa no els dóna
per a més. I el problema que tenen és que, davant seu, el país hi resta i
treballa sense defallir ni embolicar-se en falses polèmiques. I que les
dones d’Alella, com les de tot arreu, sempre hi són. La nostra força i
la font de la seua desesperació.
Així és l’extrema dreta europea que es manifesta amb Ciutadans
Generació Identitària és un grup d'extrema dreta que 'lluita
contra la immigració en massa i la islamització d'Europa'
Albert Rivera i Inés Arrimades es
disposen a fer declaracions davant el parc de la Ciutadella. Les càmeres
i els micròfons els encerclen. Rere seu, militants de Ciutadans alcen
cartells amb el mot ‘Llibertat’. ‘Som al mateix lloc on van agredir la
Lídia mentre llevava llaços grocs. Som aquí per a donar-li suport a ella
i a la seva família. Condemnem fermament tota mena de violència i fem
una crida a la convivència al sentit comú’, diu Arrimadas. Però pocs
metres més enrere activistes d’extrema dreta branden una bandera de
Generació Identitària.
Ara @PPCatalunya@ciutadans,
nazis de Generación identitaria i d’altres crupuscles feixistes
manifestant-se conjuntament a la Ciutadella en rebuig d’una agressió en
el marc d’una baralla que res va tenir a veure amb el moviment
independentista. Veure per creure.
Minuts abans, la concentració contra violència ja havia esdevingut un
enrenou increïble. Un grup d’espanyolistes havien estomacat un càmera
de Telemadrid que havien confós amb un treballador de TV3. Crits de
‘fuera’ i ‘maricón’, empentes i cops de puny. Ciutadans condemna
l’agressió i en culpa uns ‘infiltrats’ que, segons que diuen, també
amenacen els seus militants. Tanmateix, l’única cosa certa és que el
partit, novament, es manifesta al costat de membres de l’extrema dreta
que exhibeixen orgullosos la seva simbologia.
Ningú no fa cap cordó per aïllar els extremistes ni els expulsa de la
concentració. Durant tota la protesta, la bandera de Generació
Identitària taca el cel de Barcelona amb el seu odi i xenofòbia. És
blanca i conté el logotip de l’organització: un cercle amb un triangle a
dins. Què és Generació Identitària? Nascuda a França el 2012, Generació Identitària és una
organització d’extrema dreta que, segons la seva pàgina web, ‘lluita
contra la immigració en massa i la islamització d’Europa’. El grup,
evidentment, renega de qualsevol etiqueta extremista i pretén camuflar
la seva imatge pública amb accions solidàries amb gent sense sostre
–sempre de nacionalitat europea–, com també fan alguns altres grups
neonazis: Casa Pound, Hogar Social Madrid…
Tanmateix, els seus pronunciaments i els seus vincles polítics els
delaten: són una organització d’extrema dreta. A França han donat suport
explícit al Front National de Marine Le Pen. A Itàlia, a la Lliga Nord
de Mateo Salvini. A l’estat espanyol, Generació Identitària manté una
relació molt fluida amb Democracia Nacional.
El grup és propietari d’uns quants locals en les principals ciutats
franceses, a més d’un gimnàs a Lió, on fa propaganda de les seves
accions i ideologia. Polítics com Benoît Hamond, ex-candidat socialista a
l’Elisi, i activistes destacats com ara Pierre Henry, director general
de France Terre d’Asile, han demanat que Generació Identitària
esdissolgui o sigui il·legalitzada.
El grup va començar a tenir ressò mediàtic el març del 2016, quan va
muntar barricades a l’entrada de la ciutat de Calais per barrar el pas
als immigrants que vivien atrapats en camps com la Jungla. La campanya
s’anomenava ‘Defend Calais’ i fou la prèvia de ‘Defend Europe’.
Amb ‘Defend Europe’, el grup va portar la xenofòbia fora de les
fronteres franceses. La intenció era boicotar les accions de les ONG que
salvaven migrants a la Mediterrània perquè, segons ells, eren còmplices
del tràfic de persones i la islamització d’Europa. La primera acció fou
al port de Catània, quan amb una llanxa inflable va mirar d’impedir que
l’Aquarius eixís del port cap a la costa Líbia. Més informació: Així s’organitza l’extrema dreta per boicotar els rescats d’immigrants a la Mediterrània
Més tard, amb donacions anònimes, Generació Identitària va comprar un
vaixell i va dur el boicot al bell mig de la Mediterrània. El grup va
tenir qui-sap-les enganxades amb Proactiva Open Arms i més ONG.
Tanmateix, la campanya fou un fracàs i va tenir un final humiliant.
L’agost del 2017 el vaixell de Generació Identitària fou rescatat davant
Líbia per l’ONG Sea Eye després de tenir avaries diverses. Poc després,
el grup va abandonar el vaixell i la tripulació –d’origen singalès– en
alta mar. Finalment, va acabar a Barcelona, on l’embarcació es va
subhastar per a pagar els sous endarrerits dels mariners que van tornar a
Sri Lanka.
Darrerament, Generació Identitària s’ha manifestat contra la
immigració al port de València i la Valetta (Malta) amb eslògans com ‘De
cap manera, no fareu d’Europa la vostra llar’. El grup també ha portat
la xenofòbia als Alps, concretament a la frontera entre Itàlia i França.
Han organitzat ‘grups de vigilància’ en pobles com Briançon. Són colles
que es dediquen a empaitar els immigrants que proven de travessar les
muntanyes, una zona no tan controlada com el pas fronterer de
Ventimiglia, a la costa.
Nous
sommes actuellement en surveillance au niveau du Fort des Têtes. C’est
un des passages que marquent les passeurs d’extrême-gauche pour faire
rentrer les clandestins en France. #StopMigrantsAlpes#DefendEurope
Les campanyes de Generació
Identitària són més propagandístiques i pirotècniques que no pas
efectives. Sigui com vulgui, el pòsit extremista que traspua cada acció
de l’organització, i els seus vincles i simpaties amb grups polítics
arreu d’Europa, sí que han de despertar preocupació.
24.07.2018 01:50
