Un quart de segle del ‘divorci de vellut’ de txecs i eslovacs
Des de l'1 de gener de 1993 Txèquia i Eslovàquia mantenen una relació estreta, afavorida per una cultura i llengua semblants
M.R. Barcelona
ARA
651x366Txecoslovàquia es va dissoldre l’1 de gener del 1993, ara fa 25 anys. / SEAN GALLUP / GETTYTxecoslovàquia es va dissoldre l’1 de gener del 1993, ara fa 25 anys. / SEAN GALLUP / GETTY
1 / 1
Txecoslovàquia es va dissoldre l’1 de gener del 1993, ara fa 25 anys. / SEAN GALLUP / GETTY
Sense guerres ni referèndums. La separació de txecs i eslovacs va ser tan pacífica i amistosa que es va batejar com el divorci de vellut. Era l’1 de gener del 1993 i Txecoslovàquia deixava de ser un país i passava a la paperera de la història. Des de llavors, Txèquia i Eslovàquia mantenen una relació estreta, afavorida per una cultura i llengua semblants, i des de l’1 de maig del 2004 comparteixen, a més, carnet del club de la Unió Europea i l’OTAN. La separació dels dos territoris es va començar a gestar amb la desaparició del Mur de Berlín, que en aquelles terres va obrir la porta de l’anomenada Revolució de Vellut, en què es van posar en relleu les diferències i els sentiments nacionalistes que la llarga dictadura comunista havia soterrat, com en tants països més de l’òrbita soviètica.
Els eslovacs, catòlics, rurals i conservadors, sempre van criticar que el règim dictatorial mimés els txecs, laics, urbans i més industrialitzats i rics, fins al punt que avui la república sorgida del divorci exhibeix l’índex de desenvolupament més elevat de la regió. Però, amb tot, la separació va seguir un exquisit procés pacífic, que n’ha fet tot un model per a estats tensionats per nacionalitats. Res a veure amb la guerra que vivien els veïns del sud per desfer l’artificial unió que representava l’antiga Iugoslàvia o el gegant de l’URSS.
La divisió no constava entre les primeres opcions i els líders van intentar la convivència però l’autonomisme era poca cosa per a les fortes aspiracions nacionals dels eslovacs. L’escriptor txec Václav Havel era llavors el president de la Txecoslovàquia postcomunista i, veient que no encaixava, va cedir a una separació amistosa: “Si el poble eslovac vol viure en un estat independent, ni els txecs ni jo els negarem aquest dret”, va dir en la sentència final d’una història conjunta de vuit dècades. Havel, un intel·lectual empresonat pel comunisme, va ser la cara d’aquella revolució pacífica juntament amb l’economista Václav Klaus, que el va succeir durant cinc mesos i va ser el primer ministre txec, i l’advocat ultranacionalista eslovac Vladímir Meciar, al capdavant del govern eslovac. Praga i Bratislava van negociar durant sis mesos el repartiment del patrimoni federal: dos per un en favor de Txèquia, tenint en compte que la seva població duplicava la d’Eslovàquia. L’entesa va ser tan alta que els dos països es van repartir també el vell himne de l’estat dissolt. Les estrofes de la primera part, per als txecs, i la segona, per als eslovacs. “Avui no hi ha a Europa dos estats que se sentin tan pròxims”, comenta Klaus en unes declaracions que recull Efe.
Les eleccions sacsegen també el mapa de les esquerres
Els resultats de les esquerres, especialment d’ERC, han mostrat un nou independentisme metropolità, on hi ha concentrada més població i que pot ser la clau per al creixement dels partidaris de la República
Les eleccions d’aquest 21 de desembre han donat la majoria absoluta a les forces independentistes, encapçalades per la candidatura del president Carles Puigdemont, Junts per Catalunya, que ha estat primera força en 668 de les 948 localitats catalanes. Afegides a les 142 on ha guanyat ERC, fa que, en unes eleccions en què s’imposava l’encaix català, l’independentisme sigui primera força en més del 85% dels municipis.
La força més votada, en conjunt, ha estat Ciutadans, tot i vèncer només en 135 municipis, i el PSC tan sols ha aconseguit de ser el partit més votat en dos municipis de la Val d’Aran, Canejan i Bausen, on el referent socialista és Unitat d’Aran, partit nacionalista aranès. Un canvi a les esquerresEl procés independentista, i la seva oposició, ha capgirat el mapa polític català. El 2003, el PSC era el referent de l’esquerra, fins i tot de gran part del catalanisme, i la força més votada del parlament, amb més d’un milió de vots, tot i que la participació va ser molt més baixa que en l’actualitat.
Des de llavors, el seu pes dins les esquerres s’ha anat reduint, fins que en aquestes eleccions ERC li ha passat per davant tant en vots com en escons, una fita inaudita fa només uns anys.
Els republicans han obtingut més bon resultat que els socialistes en totes les comarques, tret de la Val d’Aran i el Baix Llobregat, on la diferència ha estat només de 2.500 vots, tot i haver estat el PSC un referent. Fins i tot, els vots republicans són superiors a la suma dels vots socialistes i dels comuns plegats.
Percentatge de vot del PSC, ERC i ICV-EUiA/CSQEP/CeC.El PSC, aquesta vegada col·ligat amb els ex-Unió de Duran i Lleida, ha passat de 42 escons a 17, perdent més de 400.000 vots. Part del vot ha anat a Ciutadans, i el del sector més catalanista ha anat a parar a ERC, que ha engreixat gran part de les seves files amb els socialistes més sobiranistes. També ho ha fet Junts per Catalunya, que comptava a la llista amb ex-dirigents socialistes com Marina Geli i Ferran Mascarell.
En el cas dels comuns, ICV-EUiA i les confluències posteriors no han estat capaces d’ocupar l’espai que han deixat buit i s’han mantingut entre el 7% i el 10% dels vots elecció rere elecció. El moviment polític sí que ha ampliat el seu projecte amb la incorporació de Podem i els comuns d’Ada Colau, però en el cas de les eleccions al parlament això no s’ha traduït ni amb més vots ni amb més transcendència.
Després de la victòria a les eleccions espanyoles i haver tingut com a gran fita la batllia de Barcelona, esdevenint primera força en les eleccions a la ciutat (176.000 vots), els comuns no han aconseguit pas un resultat similar el 21-D.
Només han superat el 10% de vots en vint-i-dos municipis, concentrats a la rodalia de Barcelona, i no ha estat primera força enlloc, ni en els districtes de Barcelona. Els millors resultats els ha obtingut a Senterada, amb un 13,48%, i al Prat de Llobregat, amb un 12,15%.
Una prova de foc seran les eleccions municipals, concretament a Barcelona, on amb una participació molt més alta, aquest 21-D han obtingut la meitat dels vots (85.000) que ara fa dos anys, i caldrà comprovar si aconsegueixen de recuperar-los en les municipals.
Dins l’espai de les esquerres, cal afegir l’entrada al parlament d’una força municipalista com la CUP, que té trenta batllies, algunes tan importants com Badalona, Sabadell, Berga i Cerdanyola del Vallès. Tot i empitjorar resultats aquest 2017, en gran part pel vot útil a JxCat i ERC, la seva irrupció és un reforçament de l’esquerra independentista, ja que la suma amb ERC supera Ciutadans i converteix l’espai independentista en el referent de l’esquerra. El canvi metropolitàHistòricament, els socialistes havien dominat a la rodalia de Barcelona, l’anomenat cinturó roig, on encara mantenen algunes de les grans ciutats metropolitanes. Però en aquestes eleccions, ERC s’ha convertit en segona força a l’àrea metropolitana, per sobre dels socialistes, en gran part per un vot estratègic a Ciutadans. Percentatge de vot del PSC, ERC i ICV-EUiA/CSQEP/CeC el 2003 i el 2017 a l’àrea metropolitana de Barcelona.El percentatge de vot d’ERC a Barcelona ciutat (20,92%) és similar al del conjunt de Catalunya (21,39%). Si aquestes zones eren feus socialistes, trobem que tant al Barcelonès com al Vallès els republicans han estat més votats, passant per davant el PSC en ciutats tan importants, i històricament socialistes, com Badalona, Cerdanyola del Vallès, Sant Feliu de Llobregat, Terrassa i Sabadell.
En algunes comarques, ERC ha substituït totalment els socialistes, els quals no arriben ni al 5% del vot. En d’altres, com el Maresme, els papers s’han intercanviat: si el 2013 els socialistes (27%) es trobaven molt per sobre d’ERC (17%), el 2017 ERC ha obtingut el 23%, molt per davant del 12% del PSC.
Com en el cas dels comuns a la ciutat de Barcelona, l’hegemonia dels republicans per sobre el PSC es consolidarà, o no, a les eleccions municipals del 2019, quan podria fer forat en municipis que han estat històricament allunyats de l’independentisme.
Els comuns, per la seva banda, no han estat capaços de recollir el vot d’esquerres, en gran part pel posicionament ambigu, amb veus discordants dins el bloc, respecte de l’autodeterminació, la independència i l’aplicació del 155. Com a punt positiu, han pogut sortir de les eleccions sense haver-se de posicionar en cap bloc i amb totes les possibilitats per a poder bastir el projecte des dels ajuntaments.
Finalment, la CUP va ser capaç, ara fa dos anys, d’entrar i fer créixer el vot, tant municipal com nacional, en ciutats que històricament no havien donat gaire suport a l’independentisme, i va esdevenir primera força a Ripollet, segona a Badia del Vallès i governa a Badalona. Les eleccions municipals també seran un test per a la CUP, serà quan es mesurarà si el 2015 va ser un cas excepcional o si ho ha estat aquest 21-D, en què difícilment es podia rivalitzar en fermesa amb dos partits els dirigents dels quals es trobaven exiliats o empresonats i que competien contra Ciutadans per la primera plaça.
Els resultats de les esquerres, especialment d’ERC, han mostrat un nou independentisme metropolità, en què hi ha concentrada més població i que pot ser la clau per al creixement dels partidaris de la República, que faci que el projecte assoleixi unes grans majories incontestables.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
El Comitè de Defensa de la República de Caldes de Montbui vol teixir una gran bufanda groga com a forma per exigir la llibertat dels presos polítics. La plataforma vol que sigui la més gran que s'ha fet a Catalunya, per la qual cosa demanen col·laboració aportant llana o ajudant a teixir.
Un dels membres del CDR calderí ha explicat a NacióDigital que, des de fa uns mesos, un grup d'avis s'apleguen cada setmana per exigir la llibertat del vicepresident Oriol Junqueras, del conseller Joaquim Forn, de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i de la resta de presos polítics: "Fa uns dies van proposar al CDR començar a teixir bufandes de color groc i vàrem pensar que se'n podria fer una de gegant", han recordat.
De moment no es posen data per tenir acabada la bufanda. Demanen a tot aquell que vulgui col·laborar que ho faci portant cabdells de llana groga a la caixa que han deixat al bar de Les Cases dels Mestres del municipi o ajudant-los a teixir-la en les trobades que fan cada dimecres a la Plaça Catalunya de la vila termal.
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)
Conferència sobre la censura a Internet l'1-O | Críptica.org
L'activista barceloní Matthias, membre del Grup Promotor per a la Sobirania Tecnològica, va explicar aquest divendres a Leipzig, davant 900 persones expertes en ciberseguretat, com el govern espanyol va censurar el referèndum de l'1 d'octubre a Internet. La xerrada formava part de les conferències oficials del congrés més important de seguretat informàtica que se celebra a Europa, el Chaos Communication Congress.
Matthias va explicar com, seguint ordres judicials, els principals proveïdors d'Internet espanyols i la Guàrdia Civil van censurar les webs relacionades amb el referèndum. L'activista també va donar detalls sobre la creació d'una infraestructura informàtica, per part d'"activistes anònims", que va permetre les votacions de l'1 d'octubre, i com aquesta infraestructura va ser atacada.
El hacktivista va afegir a la història que ja se sabia alguns detalls poc coneguts fins ara, relacionats amb el paper de la Fundació puntCAT: el 15 de setembre l'entitat va rebre tres ordres judicials amb llistats de dominis que havia de censurar, així com una altra ordre que l'obligava a fer que tots els dominis .cat passessin per un ordinador controlat per la policia. També havia de bloquejar "tots els dominis que tinguessin alguna informació sobre el referèndum".
El 17 de setembre, la puntCAT ho va denunciar a l'organisme que controla els dominis a nivell mundial, l'Internet Corporation for Assigned Names and Numbers (ICANN), per considerar-ho "desproporcionat". El 20 de setembre, el director tècnic de la Fundació, Pep Masoliver, era detingut i retingut durant dos dies i mig, acusat d'apropiació de fons públics, prevaricació i desobediència.
Matthias va concloure la seva exposició destacant que, "tot i la repressió als carrers i la censura a Internet, l'estat espanyol no va poder aturar el referèndum", afirmació que va arrencar un aplaudiment de l'audiència.
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)
El trasllat de les obres de Sixena del Museu de Lleida va ser un operatiu que es va fer amb presses. Això és el que ha dit aquesta setmana el Secretari d'Estat per a les Administracions Territorials, Roberto Bermúdez de Castro.
En una entrevista a Ràdio Huesca, Bermúdez de Castro ha admès que hi va haver voluntat política per accelerar el procés de sortida de les peces de l'equipament lleidatà "per guanyar quatre vots".
En aquest context, apunta que es podria haver actuat amb major diligència i que "s'hagués pogut fer uns dies després sense que passés res", alhora que ha indicat que "es van forçar les coses de manera innecessària". Tot i això, el secretari ha defensat la postura del Ministre de Cultura, Íñigo Méndez de Vigo, per haver actuat "amb lleialtat i normalitat".
(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)
Els presos polítics catalans del comte-duc d’Olivares
Marc Pons Foto: Diego Velázquez Tarragona. Diumenge, 24 de desembre de 2017
L'existència de presos polítics catalans reclosos en penals espanyols és una macabra tradició que es remunta al segle XVII. El 10 de març de 1640, fa 377 anys, el comte de Santa Coloma, virrei hispànic al Principat de Catalunya, ordenava la detenció i l’empresonament preventiu de Francesc Joan Vergós i de Lleonard Serra, jurats del Consell de Cent de Barcelona. I vuit dies després ordenava, també, la detenció i l’empresonament preventiu de Francesc de Tamarit, jurat del Consell de Cent barceloní i diputat de la Junta de Braços, l'equivalent al Parlament. El mateix 18 de març, el virrei havia cursat l'ordre de detenció contra Pau Claris, president de la Generalitat. La condició eclesiàstica del president —que obligava a seguir el procediment per una altra instància— si bé va impedir-ne l’empresonament, no li va estalviar una autèntica persecució judicial. Vergós, Serra, Tamarit i Claris, membres destacats del partit “republicà”, serien acusats dels presumptes delictes de conspiració i rebel·lió. I es convertirien en els símbols de la resistència política catalana a l'ocupació militar hispànica. La metxa que encendria la Revolució dels Segadors.
Què era el partit “republicà”?
Abans d'entrar en matèria convé aclarir que el concepte república i el terme republicà aplicats a les societats de la centúria del 1600 no tenen el mateix significat que avui dia. El republicanisme del barroc, el de l'Antic Règim, era la ideologia de les classes mercantils urbanes. Sobretot, de les seves elits. Clarament contraposada a la ideologia nobiliària i senyorial de les oligarquies agràries rurals. I clarament contraposada als esclats revolucionaris incontrolats de les classes populars. Tant a Catalunya, com als Països Baixos, com a Anglaterra, per posar tres exemples. La gran crisi catalana (1635-1640) que va precedir la Guerra dels Segadors (1640-1652) va posar en escena una reveladora aliança entre classes mercantils urbanes i classes populars pageses, impulsada per l'existència d'un enemic comú: les oligarquies nobiliàries, el partit nobiliari, que representaven el poder de la monarquia hispànica. El gran èxit del partit republicà no seria per la seva condició de corpus social majoritari —que no ho era—, sinó per la seva habilitat política per liderar i conduir una gran revolució social que havia esclatat entre les classes populars pageses.
Mapa d'Europa. Taller cartogràfic de Jan Vriens. Amsterdam (1650) / Arxiu d'El Nacional
La restauració de l'ordre com a pretext de l'ocupació militar
Amb el pretext d'acabar amb el fenomen del bandolerisme, una guerra intermitent que posava de relleu el conflicte català pel poder entre el partit republicà i el partit nobiliari, el comte-duc d'Olivares, ministre plenipotenciari del rei hispànic Felip IV, havia iniciat una lenta ocupació militar del Principat. Era l'any 1626, i Olivares ordenava que els Tercios de Castilla rellevessin les forces de la Generalitat en la pretesa tasca de restauració de l'ordre. Una ocupació que s'intensificaria a partir de l'any 1635, amb l'intencionat desplaçament del front de guerra hispanofrancès a la frontera catalana. L'historiador anglès John H. Elliot, professor de la Universitat d'Oxford, a La revolta catalana (Universitat de València, 2006) revela que l'any 1635 hi havia quatre cossos de l'exercit hispànic aquarterats a Catalunya. Un cos situat a l'Empordà, un altre a Osona, un altre a les planes de Lleida i un altre a les Terres de l'Ebre. És a dir, 48.000 soldats estacionats sobre un país de 400.000 habitants. Aquesta proporció és un detall molt important que explica tant les causes dels empresonaments com les de la revolució immediatament posterior.
Pau Claris / Arxiu d'El Nacional
L'obligació d'allotjar i el privilegi de no allotjar
Les Constitucions de Catalunya, el text legal que documentava i reglamentava la relació bilateral entre el Principat i la monarquia hispànica, en cap cas autoritzaven la presència d'exèrcits estrangers en territori català. Ni tan sols les del rei hispànic. Però la qüestió jurídica no era el principal motiu que inclinava les classes populars catalanes a la revolta. Sinó que ho era l'obligació d'allotjar en les seves pròpies cases i alimentar amb els seus propis recursos la soldadesca que els represaliava. Una situació d'abús que es complicaria a partir dels robatoris, incendis, segrestos, violacions, amputacions i assassinats que les tropes hispàniques practicaven impunement sobre la població civil catalana. La consagració de l'estat de terror que, amb anterioritat, havien practicat als Països Baixos hispànics. En canvi, les mateixes Constitucions catalanes eximien de l'obligació d'allotjament i d'alimentació les classes nobiliàries. Un vell privilegi que es remuntava a l'edat mitjana i que havien aconseguit conservar en el decurs dels segles. La suma dels abusos comesos pels militars i del col·laboracionisme dels privilegiats seria la metxa que encendria la revolta.
Gravat de Barcelona (1650) / Ajuntament de Barcelona
El xoc institucional
Febrer de 1640. El país estava en peu de guerra. Les classes populars catalanes havien contestat la massacre militar i la inacció de la justícia hispàniques amb una reacció extremadament violenta. I en plena escalada, Olivares, per reblar el clau, va ordenar a Santa Coloma la lleva forçosa de 6.000 pagesos catalans per a combatre la revolta antihispànica que havia esclatat a Nàpols. Santa Coloma va ordenar el mateix a la Generalitat i al Consell de Cent. I el conflicte es va traslladar definitivament a les institucions. Els líders del partit republicà, que, en el decurs dels mesos anteriors, havien manifestat públicament l’oposició als mètodes del virrei, es van negar a acatar les ordres i es van enfrontar, en un conflicte que anava més enllà de les qüestions polítiques, amb les figures més destacades del partit nobiliari i de l'aparell de dominació hispànica a Catalunya. La negativa del partit republicà a col·laborar en la lleva forçosa representava un pas més enllà en l'oposició militant al sistema d'allotjaments forçosos i a la crítica sense embuts a la brutalitat hispànica, i seria el detonant de les ordres d’empresonament.
Francesc de Tamarit / Casal La Sega, Santa Coloma de Farners
Els perseguits per la justícia hispànica
El professor Elliot presenta una llista de persones que haurien estat en el punt de mira de la justícia hispànica: Pau Claris (president de la Generalitat); Joan Pere Fontanella i Pere Joan Rossell (assessors jurídics de la Generalitat); els diputats de la Junta de Braços Francesc de Tamarit, Francesc de Vilaplana, Ramon de Guimerà, Felip de Sorribes, Josep Margarit i Josep d'Ardena; els jurats del Consell de Cent Francesc Joan Vergós, Lleonard Serra, Josep Fontanella, Miquel Puigventós, i els germans Jeroni i Rafel Matali, i el canonge de Tortosa Francesc Puig. Una llista negra formada, pel cap baix, per setze personalitats molt rellevants de la vida pública catalana, que, reveladorament, estava encapçalada per la màxima autoritat política de les institucions del país. Una llista negra que revelava un veritable conflicte polític i institucional entre les institucions catalanes i la monarquia hispànica que Olivares, Santa Coloma i la llarga corrua de col·laboracionistes del règim pretenien resoldre per la via de l’empresonament i de l'escapçament del moviment opositor.
Corpus de Sang de 1640. Alliberament dels presos / Arxiu d'El Nacional
Per què Vergós, Serra i Tamarit?
Dit això, la qüestió que es planteja és per què Vergós i Serra van ser els primers empresonats i dies després ho seria Tamarit. Les fonts ens revelen que Vergós i Serra eren dues personalitats polítiques que gaudien d'una immensa popularitat i d'un gran ascendent sobre les classes menestrals de Barcelona. Allò que contemporàniament anomenem activistes. Vuit dies més tard era empresonat Tamarit, primer diputat del braç militar, l'equivalent —amb les obligades distàncies que imposa el temps— a l'actual figura de conseller d'Interior. Tamarit era un membre de la petita aristocràcia rural. La lògica ens diria que era al bàndol equivocat. Però el partit republicà havia engruixit les files amb famílies de la noblesa rural que també havien estat humiliades, saquejades i oscades per la brutalitat militar hispànica. La detenció i l’empresonament de Tamarit era una declaració de guerra institucional que repercutiria en tots els estaments de la societat catalana. I el seu alliberament, en la revolta popular del Corpus de Sang de 1640, marcaria l'inici d'una revolució que culminaria amb la proclamació de la Primera República catalana de Pau Claris.
