Foto: Francesc Muntada (sincronia.cat)
El sociòleg Salvador Cardús, membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, viu la política amb passió i el procés d’independència català amb un gran optimisme. Parlem amb ell, en el marc de la sèrie
‘A punt per a la independència? (entrevistes Diada 2016)’ sobre el moment polític actual que passa, obligatòriament, per la mobilització de la Diada i la qüestió de confiança al president de la Generalitat. ‘No estem cansats, estem impacients’, apunta. Continuem amb ell la sèrie d’entrevistes que té per objectiu copsar la mirada del país al moment polític actual.
—Nom: Salvador Cardús
—Edat: 62
—Independentista? Sí, i tant.
—Des de quan? No ho sé, fa tant de temps que no me’n recordo. El descobriment de la independència el vaig fer sobretot al costat de Max Cahner, al voltant de la Universitat Catalana d’Estiu.
—La política és… Apassionant!
—Com es defineix políticament? Jo sempre he dit que era un liberal d’esquerres.
—Teniu llibre de capçalera: No en tinc, però com a sociòleg podria dir
Invitació a la sociologia de Peter Berger.
—El personatge històric que l’inspira: Max Cahner, Heribert Barrera i Jordi Carbonell són personatges que em van impressionar quan els vaig conèixer.
—Quin objectiu ha de tenir aquesta Diada? —Ha de servir per a transmetre confiança a tots els catalans que volem la independència, per a donar la confiança per no tenir por de què pugui passar aquests mesos vinents.
—Anem bé per a assolir-lo? —Sí, anem molt bé. No havíem anat mai tan bé. Fa cinc anys era inimaginable arribar en una situació com l’actual, en aquell moment ningú no hauria dibuixat un futur tan pròxim a la independència: tenim majoria al parlament i un govern decididament independentista. A més, els qui no volen la independència són minoria i estan dividits.
—Creieu que la gent està cansada? —No, la gent no està cansada, la gent està impacient. Ningú no ha de confondre la impaciència amb el cansament. Quan s’acosta la festa dels Reis, la canalla està impacient. A ningú no se li acudiria dir que estan cansats, passa exactament això. Parlar de cansament em sembla una molt mala diagnosi, estem impacients. Potser el cansament pot servir per a definir l’estat d’ànim d’alguns dirigents però no de la ciutadania.
—Què li agradaria que passés a la qüestió de confiança? —Que féssim confiança al govern. Sabem que no solament el seu compromís és ferm sinó que no té cap més sortida que la independència. És impensable que el nostre govern es desdigui de la independència i de no fer-ho en un termini pròxim.
—Si Puigdemont no la supera i anem a eleccions, el procés s’acaba o en surt reforçat? —No, no, no s’acaba. La qüestió de confiança se superarà, no en tinc cap mena de dubte. No crec que passi, però, que es faci govern a Madrid, això sí que ho tenen pelut. I bé, si no s’aprova la qüestió de confiança, no passa res. Caldrà fer eleccions i refer les majories però el procés d’independència ja no té aturador.
—RUI sí o RUI no? —Crec que el debat sobre el RUI ha estat inútil. Això d’unilateral és una redundància i és una evidència que serem independents de manera unilateral. Opino que sí, que s’ha de fer un referèndum però no puc dir quan. És una cosa que no es pot determinar ara perquè no sabem com jugarà l’adversari. És com un partit de futbol, jo no puc dir abans de començar que al minut tretze faré tal jugada per fer un gol. Hem de preparar jugades però no podem saber què farà l’equip contrari. Farem un referèndum en un moment o un altre perquè pugui ser reconegut internacionalment, però no puc dir si serà abans o després d’uns altres passos.
—Abans hi haurà un RUI o bé una DUI? —Si continuem cenyits a les lleis espanyoles, no podem fer un referèndum. D’aquí ve la meva incomoditat amb el debat absurd sobre el RUI. O bé és en si mateix un acte de sobirania o bé el fem immediatament després de l’acte de sobirania. Són pràcticament gests simultanis, m’és igual si un va una setmana abans o una setmana després. És el moment de la ruptura, i aquest moment de ruptura és el temps que pugui durar la incertesa. Per sort tenim un govern en què confio plenament i que sabrà decidir què és més adequat.
—Com creieu que hi poden reaccionar els espanyols? —Primer hem de saber en quin moment estaran. Si han aconseguit un govern amb majoria absoluta o bé estan en un moment d’absoluta feblesa. No sabem si serà més a la dreta o més a l’esquerra. Encara no sabem contra quin equip haurem de fer aquest partit final. També val tenir en compte quines seran les circumstàncies internacionals i a Europa. Que hi reaccionaran en contra és una evidència, però a mi em sembla que la seva capacitat de fer mal és molt limitada. Si hi reaccionen malament, la conseqüència serà l’acceleració del procés d’independència. En canvi, si la seva reacció és bona i diuen ‘parlem-ne’, ens podrien complicar la vida allargant el procés.
—Per guanyar el RUI cal eixamplar més la base independentista? —Si es proposa un referèndum amb els termes de sí o no, el guanyarem. Però hauríem de pensar com no perdre suport, com assegurar que en els moments de tensió no hi haurà una part dels independentistes que es faran enrere. Això ha passat a més processos independentistes, com ara l’escocès. Hi ha una feina molt important que és suscitar confiança entre els independentistes mateix. A les enquestes, molt pocs independentistes creuen que l’aconseguirem.
—I què s’ha de fer per incrementar la confiança entre els independentistes? —Primer de tot no crear cada dos per tres la sensació de desconfiança. Per exemple, el discurs del cansament, ningú no està cansat de voler la independència. Estem cansats que ens maregin! Si a més de parlar de cansament parléssim d’impaciència, descriuria més bé l’estat d’ànim i ajudaria a entendre’ns més bé a nosaltres mateixos i no confondre’ns. També un exemple més, l’invent del ‘processisme’, qui s’ho va inventar ho va fer per debilitar el govern del país. Què vol dir ‘processisme’? És evident que fem un procés d’independència, però no és ‘processisme’.
—Hi ha independència sense els comuns? —Parlem de les elits o parlem de la gent que va a votar? Si fóssim en un sistema de vot en què els partits definissin clarament els límits del camp de joc, després et diria que sí, que fa falta més gent. Però els qui han votat comuns no sabem què votaran si els pregunten sobre la independència. Hi ha una part molt important de gent que si ha de votar la batllessa de Barcelona, vota Ada Colau, però que si ha de votar sobre la independència, votarà independència. No els podem considerar comuns. A mi no sé ni què em podrien atribuir. He votat cada vegada depenent de les circumstàncies. No és un vot que sigui determinat per allò que ha fet l’última vegada. No es tracta de si necessitem comuns o no, necessitem ciutadans crítics, lliures, lúcids i que estimin el país.
—Tres coses de la independència que el motiven i que utilitza per convèncer un indecís. —Jo crec en la independència per una qüestió de dignitat política i nacional. No sóc un talibà de la independència. Si haguéssim trobat una altra fórmula que respectés la dignitat política de Catalunya en un marc confederal, a mi també em serviria. Però sabem de sobres que la dignitat política i social no és respectada. Així és com intento convèncer els qui en tenen dubtes. No és una qüestió de bandera sinó una qüestió de govern, un país just, lliure i amb justícia social. No té res de caràcter ètnic, sinó que és estrictament de caràcter polític. Però vaja, els indecisos ho són perquè dubten de la nostra capacitat, si més no els qui jo conec.
—Quins encerts s’han fet? —N’hi ha d’haver molts i a vegades no acabo de saber com ho hem fet tan bé per a arribar amb tan poc temps tan lluny. Les coses les hem fetes extraordinàriament bé. Sempre dic que quan s’acabi, que espero que sigui aviat, m’agradaria dedicar els últims anys de la meva vida professional a entendre què hem fet bé perquè és gairebé un miracle.
—Quins errors s’han comès? —Probablement no hem treballat bé la creació de la confiança necessària en nosaltres mateixos. És la meva obsessió, sobretot perquè tinc la convicció que en el moment final, que serà el més difícil, serem tots a punt i al nostre lloc. Tinc la impressió que per raons diverses nosaltres mateixos ens hem fet la traveta quan ens ho hauríem pogut estalviar. És la lògica de la política i les persones, seria estrany que els catalans no fóssim com tot el món.
—En algun moment ho heu vist molt magre? —Més que veure-ho magre, hi ha hagut moments en què m’he emprenyat. Hi ha hagut moments en què no hem sabut aprofitar les bones circumstàncies, que no hem sabut treballar als fronts adequats. Per exemple, aquest és un procés fet des de la base, no ha estat dirigit per les cúpules polítiques, sinó a l’inrevés. Si s’ha fet des de baix, ho hem d’acabar de conquerir des de baix, no cal discutir-nos amb les elits polítiques de CSQP o Podem. Les elits tenen interessos polítics d’un altre ordre, no és en aquests debats on ens hem de perdre.
Altres entrevistes de la sèrie:
Eduard Voltas
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta
pàgina.)
28.08.2016 11:44 
